FREDERIC MISTRAL


 Em va fer molt de goig retrobar aquesta foto, perquè el goig encara havia estat més gran quan , temps enrere visitant les sales del Museu Marítim d'Hamburg, varem poder veure aquesta maqueta d'un petit vaixell auxiliar (potser del port de Marsella). És clar, en territori germànic del nord, era poder olorar quelcom mediterrani. A més a més aquesta embarcació auxiliar portava el nom ilustre de " Frederic Mistral ". Això eren paraules majors !. 
Diria que aquest personatge provençal és poc conegut per nosaltres, quan resulta que la seva vida fou una constant lluita per preservar i enaltir la seva llengua materna, la llengua occitana, ben minoritzada i gairabé simbòlica a França.
Frederic Mistral fou un dels escriptors occitants més importants per la renaixença de la llengua occitana al segle XIX. Va ser ell qui va donar impuls al felibritge, moviment que situà la literatura en llengua d'oc al capdavant de les llengües minoritzades d'Europa. ( considero d'interés aprofundir en aquest moviment consultant "felibritge")
Va neixer a la Provença el 1830, a la vila de Malhana ( nom occità ), en francès Maillane, situada a les boques del Roine, a l'est d'Avinyó, a prop d'Arle i no gaire lluny de Marsella. Va morir el 1914, als 83 anys, en el seu poble natal.
La seva  obra cabdal és Mireio ( Mireia ) en la que Mistral va adaptar una grafia occitana basada en el francès, també coneguda com " mistraliana ".
L'any 1904 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Amb l'import del premi creà el Musée Arlalen de la ciutat d'Arle.
Tot un personatge gairabé de casa nostre, per la seva parla i la seva lluita.
Voldria dir que malauradament, la llengua d'oc va ser absorvit i quasi anorreat pel francès. Els Francs envairen bona part de la França actual i els occitants no van ser capaces d'alliberar-se del domini. 
Aquesta circunstància del país veí, em fa pensar que els espanyols han tingut i tenen una certa enveja dels francesos, no sols per la centralització que sempre han practicat, sinó també perquè van fer possible enviar una llengua al cementiri i imposar-se amb la seva.
Espavilem !, no han pogut amb nosaltres en tres segles, que no sigui cas que ara hagim començat a fer marxa enrere.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació