LLENÇAR LA TOVALLOLA

Ahir un company, amb tota amabilitat, em deia que no volia " tirar la tovallola ", referint-se a no deixar d'anar a les manifestacions d'exaltació nacional i aspiració soberanista com les de la Diada.

Crec que els que som catalans de naixement o d'adopció, tant se val, en qualsevol cas tots els que prioritzem el nostre país per davant i abans de la identificació forçada de l'Estat, som un col·lectiu que ens manifestem sovint no tan sols sent els reis de les manifestacions multitudinàries, com organitzant trobades castelleres, cors cantaires o tan sols pujant ritualment a Montserrat o Núria, exemples aquests de moltes altres mostres de catalanitat que exercim amb orgull ben entés.

Doncs, aquesta societat mínimament descrita en el pàrraf anterior, és una societat a respectar i lloar perquè portem més de tres segles existint i transmeten identitat pròpia de pares a fills, sense  que l'Estat opressor hagi pogut desfigurar o anorrear aquest sentiment de partinença a un territori que per llengua, cultura i tarannà constitueix una Nació sense Estat. 

I és clar, aquest estatus de " nació sense estat ", és la mare dels ous i la preocupació mai oblidada i sempre reivindicada. Per tant, quan l'amic diu llençar la tovallola, modestament li puc dir que mai l'hem llençada, seguim dempeus i i encara que sigui amb bioritmes variables, seguirem i seguirem.

Jo voldria expossar una situació idílica que no tenim, però que podria ser factible. Recordem a Martí Pol i la seva " tot està per fer i tot és possible ". Veiem :

L'Estat espanyol fa i farà tot el que està al seu abast , violència policial, militar i jurídica inclosa, per no permetre que una part molt significativa del seu territori deixi d'estar en les seves mans i sota la seva soberania. Està clar que no faig una afirmació banal o exigerada de com actúa l'Estat, sols cal recordar l'experiència viscuda aquests últims anys.

Crec també que, la millor arma de deslliurament d'aquesta anomalía crònica, en els moments actuals, ja no és la violència de qualsevol tipus contra els poders de l'Estat. Ni tan sols val aquell " senyor president, posi les urnes ". És que ens posen urnes cada dos per tres i la suma de vots dels catalans no és suficient o cada vegada és més minsa, fent-ne cas omís per desídia, per desànim o senzillament per incredulitat.

Posaré l'exemple de la població a on visc que en les pasades eleccions del 23J les urnes van contabilitzar uns 85% de vots cap a llistes de partits estatals i menys del quinze per cent restant a llistes de partits catalans. Els de la majoria espanyola no és que hagin tirat la tovallola, és que no saben ni tan sols que tenen tovallola !

Imaginem que en cada una de les comtesses electorals les urnes, a Catalunya, mostresin uns resultats aclaparadors de vots catalans que es traduissin en una majoria clara i contundent, que es transformaria en diputats o regidors. Però que mai es pogués dir , per exemple, que el PSC hagi guanyat les eleccions. I que aquest fet es repetís una vegada i un altre.

Algú creu que si es produís aquesta situació idílica nosaltres estariem en la mateixa situació d'engrunes actual ? La força de les " URNES " davant de tot el món donaria resultat ? jo crec que seria molt possitiu  !!!

Però d'aquest moment estem molt lluny, molt !!!

A les manifestacions, als aplecs, a les trobades catalanistes hi som sempre els mateixos, és a dir tots aquells que estem convençuts. Fins a 2017, que hi va haver una cresta de l'independentisme, a les urnes es va arribar a un justet 51%, i d'aquí sembla que no som capaces de augmentar.. Aquest resultat és esporàdic i en qualsevol cas insuficient per negociar o per presentar-se internacionalment, perquè sense el suport d'altres pobles, no anirem enlloc.

Per superar aquesta majoria minsa, cal identificar les zones del territori a on els seus habitants encara no saben que hi ha "tovallola" i centrar els esforços per convèncer a més gent que regularment vota partits estatals. Entenc que és una feinasa.

Permeteu-me que digui que la independència del nostre país no té diversos colors, no és de dretes, ni d'esquerres, ni és una feina d'uns determinats il·luminats. És una feina de tots ... o dit d'una altre manera, consisteix en aconseguir-la amb una sola veu, a les urnes voldria dir, sempre , una sola llista.

Comprenc que acabo d'escriure un perfecte sacrilegi d'execució, però com que escric amb mentalitat d'encaminar cap a una solució, crec que aquest de la unitat és el primer i principal escull a superar.

Voldria dir, també, que es parla molt del terme "República" com a sinònim de independència. Quan es vol augmentar els votants, fer referència a aquest terme pot ser contraproduent. Optaria per parlar amb menys determinisme, perquè existeixen fòrmules de " Estat lliure associat", per exemple. Perquè el important del fet és obtenir una llibertat de decisió i un tresor públic propi, és a dir trencar amb la dependència actual.

No es podria començar a tenir una comissió pública ( però silenciosa ) de veritables experts, gent competent no política professional, que fos escoltada per a tothom amb el compromís de dirigir i d'avançar en aquest difícil, tortuós i encara no definit camí ?

Nois i noies i demés, això, ara, és un bunyol, una barroeria i un nyap . Fora " Via fora " i anem a posar fil a l'agulla ! Feu un pas al costat tots aquells que honradament no feu altra cosa que obtenir ingressos de la política, i deixeu lloc a tots aquells que de veritat volen i poden contribuir a una solució real i efectiva.