ANDALUSIA ( part 1 )

De jove, navegant, vaig tenir ocasió de conèixer bona part d’Andalusia, en especial la part marítima i, després hem estat també passejant per Granada i Còrdova.

El cas és que el 2011, en plena eufòria dels viatges anuals a Alemanya, vam planejar una escapada de dues setmanes a Andalusia per rememorar i retrobar aquells llocs d’anys enrere, alguns molts anys enrere. Era mes d’Abril.

La planificació era fer la meitat de l’estada a Sevilla i l’altre a Màlaga, des de cada un dels llocs, fer desplaçaments per visitar primer la part occidental i després la part oriental, aprofitant al tornar, per retrobar  Cartagena, i tornar a trepitjar la ciutat a on es van passar tres mesos singulars de servei militar.

Era un 5 d’abril de 2011 quan vam iniciar el recorregut des de Barcelona per anar a fer nit a Albacete, on encara vàrem tenir temps de fer foto davant del “cuchillero” ( personatge que fa referència al venedor d’articles de tall, navalles i ganivets )  i passejar per la plaça de la Verge de los Llanos.

Arribada a Sevilla a l’hotel Ibis que com gairebé sempre, està situat lluny del centre, però que sense cotxe, podíem fer trasllat amb bona comunicació. Pe camí havíem deixat la baixada per la carretera de “Despeñaperros”, sempre una experiència singular.

El primer dia encara vam tenir temps de fer una primera passejada fins al centre i comprovar la novetat de trobar-nos una línia de tramvia calcada a la de Barcelona, en quant al tipus de combois. Ens va semblar que aquell tramvia circulava per un recorregut innecessari des del punt de vista de transport públic, més aviat semblava que era com un objecte a mostrar, com un aparador singular, perquè anava pel centre en uns carrers propis per ser visitats per turistes, però no massa útils pels ciutadans de la ciutat. Ens va semblar ridícul veure unes vies de tramvia posades com si estiguessin a la Rambla de Barcelona.

El dia següent vam tornar a fer recorregut amb bus fins al centre de Sevilla, per cert passant per davant de l’estadi del Sevilla C.F. ,dit Ramón Sánchez Pizjuan, que si no ho saps no el pots veure perquè té adossat un centre comercial que el tapa.

Vam fer una visita a la “Torre del Oro”, a peus del Guadalquivir, que té una bona vista de Sevilla i entorn, i a on hi tenen instal·lat des de 1992, un Museu Marítim. Em sap greu dir que algunes de les peces allà exposades provenen del Museu Marítim de Barcelona, entre elles un pailebot de Mataró.

És clar, des de dalt de la Torre del Oro hi ha una bona vista de Sevilla, ... després de pagar entrada.

Sens va ocórrer agafar una espècie de “golondrina” per fer una recorregut fluvial, pagant un tiquet d’uns quinze euros cadascú. Sento dir que vam pujar a dalt i per seure, vam haver de agafar nosaltres les cadires que estaven apilades i inclús treure-li la pols. Pensàvem que ens mostrarien una mica de l’espai que fora Fira internacional de 1992, però el recorregut i les escasses explicacions no ens van omplir gens.

Vam dinar en un restaurant del centre i era obligat fer una visita a la Catedral. No hi ha cap dubte que dintre estàs immers en un espai de vistes espectaculars amb un altar major “esfereïdor” per la quantitat d’or treballat potser de difícil trobar-ho en algun altre església. No pots deixar de pensar en l’or robat i portat des de les terres americanes !

Aquell dia, encara vàrem tenir temps de passejar pels atractius i singulars carrers del barri de Santa Cruz, per cert que va anar molt bé trobar la fresca habitual d’aquell barri, donat que durant el dia vam anar aguantant un xic de calor. Encara recordo la cara de cansament i sacrifici i el sol que els queia a sobra als cavalls que tiraven de calesses, esperant client en les places del centre.

Al dia següent en cotxe, el vam dedicar a visitar Huelva i la desembocadura del Guadiana, a Ayamonte.

A Huelva, vam quedar bocabadats contemplant el monument a la Verge del Rocio, a més a més de donar un vol per les dàrsenes del port a peus de l’arribada a mar del riu Odiel. Vaig buscar, més amb la ment que en la realitat, aquelles botigues/bar que havia viscut de venda de gambes i cervesa, que mostraven un munt de pellofes davant del mostrador, com a conseqüència de que els clients consumien el producte llençant les  closques sense mirament a l’alçada d’on es menjava.

Després, ens vam arribar a Ayamonte, l’ultima població espanyola a peus de la sortida a la mar del Guadiana, davant de Vila Real de Santo Antonio, germà de Ayamonte però en territori portuguès.

El Guadiana és riu navegable, com a mínim en el seu tram final. Vaig recordar que l’havia navegat, riu amunt, per anar a trobar molls de càrrega de mineral de coure. S’arribava a un lloc desèrtic i mentre carregaven saltaves a terra a cercar l’única tasca existent a menjar i beure quelcom. Recordo haver vist xavalets que es dedicaven a caçar llangardaixos, que destrossaven collites, entregant-los al cacic de torn per unes monedes. Hi havia hagut molta misèria !