ANDALUSIA ( part 2 )
El cinquè dia de viatge ( 9
abril 2011 ), el vam dedicar a visitar Cadis, la “ tàcita de plata “, i a la
desembocadura del Guadalquivir, Chipiona.
La veritat és que van fer una passejada per Cadis sense sensacions de caràcter extraordinari, diguem que el matí va resultar normal per a mi, que ja coneixia, i també per a la Núria que era la primera vegada que la visitava. A destacar el monument a la Constitució de 1812, la “Pepa”, que va ser com un miratge de bona voluntat en el convuls segle XIX, la trobada d’un arbre més que centenari amb branques i frondositat considerables, un passeig per la vorera atlàntica del estret i poca cosa més. El dinar, decebedor, malgrat el rètol simpàtic exterior de “ la gorda te da de comer “ !
Després, per la tarda, vam fer
una passejada en cotxe per la vorera esquerra de la sortida a mar del
Guadalquivir, trepitjant una miqueta els carrers de Chipiona, admirant el far i
el entorn marítim, algun pati interior blanc de parets i ple de flors i,
fent-nos una foto davant de la casa a on va néixer Rocío Mohedano Jurado, la
famosa cantant.
El dia següent el vam dedicar a fer una escapada fins a Còrdova. Val a dir d’entrada que tan sols per visitar la Mezquita, ja es justifica la visita.
Evidentment vam aparcar el
cotxe a prop de la Mezquita per fer-ne acurada visita. Segons el meu modest
parer i sensació, aquella entrada i els passos sota els arcs àrabs és per
quedar-se bocabadat. El lloc i el pensament cap a una època que fora històrica
en molts sentits, et fa omplir el pou dels records per no deixar-ho d’oblidar
mai. Altre qüestió és endinsar-se dintre i cap el fons, trobar-te amb una Catedral
al pur estil de qualsevol altre coneguda, també molt carregada de plata i or, incrustada
enmig de la Mezquita i no poder deixar de pensar en la prepotència, supèrbia i arrogància
de les autoritats que van dissenyar aquell despropòsit que, volent disminuir la
importància musulmana, en el meu entendre encara la potencien més. Malgrat tot,
surts després d’haver vist una meravella i un nyap contrastat, amb la sensació
de plenitud.
És interessant la visita a la
capella mudèjar de San Bartolomé del segle XIV. Després pot ser obligat, fer-se
una foto al costat de l’estàtua del filòsof, religiós i metge, Maimònides, que
fou el rabí i teòleg jueu més cèlebre de l’edat mitjana ( Còrdova, 1138 – el Caire, 1204 ).
Vam fer una visita a la Casa
Andalusí, d’on ens vam emportar de record la compra d’un pergamí modern que
portava imprès un vers de títol “Un somriure”. Sí, els versos escrits en català
! ...
es que tenen fama els gallecs d’estar per tot arreu, però els catalans,
també !
Finalment era obligat no marxar
de Còrdova sense haver anat a visitar la placeta a on al mig, hi ha el “Crist
de los faroles”.
El setè dia, 11 /4 /2011, vam fer una excursió per visitar Ronda i el pintoresc entorn que la rodeja, capital de la comarca malaguenya de la Serrania de Ronda. La ciutat té un pont d’accés suspès entre grans roques, Puente Nuevo del segle XVIII, que es precipiten singularment fins un riuet que transcorre al fons. Aquella vista commociona i emociona a qualsevol.
Una vegada a la ciutat ( uns 35.000
habitants ), et trobes en uns jardins l’estàtua de Blas Infante ( 1885 – 1936
), pare de la pàtria andalusa, polític, ideòleg i escriptor, afusellat per membres
de Falange, sense judici ni sentència, en el quilòmetre 4 de la carretera de
Carmona mentre cridava “Viva Andalucia
libre”.
Malgrat no sentíem ni sentim
cap interès positiu envers dels “ toros “, calia anar a veure la gran sala de
l’Escola d’Equitació, a on vam tenir ocasió de veure genets fent exercicis. I
és clar, lligat a la “Real Maestranza de Caballeria de Ronda”, vam entrar a
veure la plaça de toros( 1785 ) per
contemplar els dos pisos amb columnes per als espectadors, que rodegen l’arena
i formen un conjunt espectacular. A Ronda, hi ha molta història i abans de
marxar vam poder veure l’Església de Santa Maria la Mayor, del segle XV.
De tornada a Sevilla, vam esmerçar un dia més a fer una última ullada a la ciutat. Teníem interès per anar a la Plaça d’Espanya i al Parc de Maria Luisa, reserves d’oci urbanes provenint de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929, i espais on s’hi pot trobar un fresc a vegades difícil a la ciutat. També vam fer una visita a “los Reales Alcázares” , palaus que recorden l’Alhambra de Granada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada