ANDALUSIA ( part 3 )

Vuit dies després de la sortida  de Barcelona, 13 d’abril, i una vegada complert el periple de Sevilla i els seus voltants, vam emprendre la direcció de Màlaga.

En primer lloc, la carretera passa per Estepa i encara que no sigui època prèvia a Nadal, la carretera passa pel mig del poble i es pot apreciar l’olor característica dels “polvorons” elaborats en diferents empreses. És quasi obligat comprar-ne alguna caixa de record per regalar.

Després i uns 45 quilòmetres abans d’arribar a Màlaga, el camí et fa passar per Antequera, un poble interessant per la seva antiguitat i els edificis, esglésies i palaus. Vam parar-hi a fer la menja del migdia amb no massa èxit, per cert.

Cal fer un incís en el tema del menjar, generalitzant en tot el viatge per aquestes terres, per dir que no vam ser gaire afortunats a l’hora de decidir els llocs de restauració. Son mínims els bons records de restaurants o cases de menjar.

El mateix dia d’arribada a Màlaga encara vam tenir temps de fer una passejada pel carrer Larios ( Marqués de Larios ), una espècie de “Rambla” a l’estil malagueny, pel que fa a la quantitat de persones passejant.

Jo conservava en els records, l’Estació de Renfe de Màlaga de 1959, a on vaig arribar de Barcelona per embarcar per primera vegada en el vapor SAC Badalona. Està clar que ja no existeix, avui en dia gaudeixen d’una gran i moderna Estació, dita Maria Zambrano, que engloba trens i autobusos, a més a més d’estar incrustada en un Centre Comercial.

Abans de retirar-nos a l’hotel, vam tenir ocasió de trepitjar una mica del port, concretament el moll per atendre les entrades i sortides de creuers que l’acabaven de renovar ni més ni menys que amb “marbre blanc”.

El dia catorze d’abril, vam continuar descobrint Màlaga.

Vam passar per davant del “passatge de Chinitas” on s’hi llegeix en un mosaic que allà hi va existir el “ Café Cantante de Chinitas “ que fou escenari de, l’immortal “cante” de Federico García Lorca.

Vam entrar a la Catedral, de construcció clàssica del segle XVI, bonica, encara que no mancada de productes d’orfebreria excessives.

Després vam pujar a visitar l’Alcazaba, del segle XI i des d’on es té una molt bona vista de la ciutat, el port i els vaixells.

Es va tenir oportunitat de veure les ruïnes del teatre romà (segle I dC.).

També és curiós veure en un carrer antic del centre, en un balcó elevat un rètol que diu “ SE PIENSA “. Es tracte del reclam del lloc on està instal·lat l’Ateneu malagueny.

Al migdia vam traslladar-nos a la platja dita “ del Dedo “, barri del “Palo”, a un restaurant recomanat de nom “ El Tintero II “, un xiringuito a on tenien la suposada originalitat de fer subhastes dels plats que s’anaven elaborant, a base de “pescaito frito” i a la brasa. En comptes  de demanar sobre la base d’un menú escrit, havies de demanar el plat que t’agradés dels que cantaven els diversos cambrers. Potser originalitat, però no massa resultat.

El segon dia a Màlaga vam agafar carretera cap el sud, a cercar la punta meridional d’Europa, a la costa de l’Estret de Gibraltar, a la localitat de Tarifa, a la provincia de Cadis, a sols 13 quilòmetres de la costa africana. Localitat amb la seva història però avui en dia, molt apreciada pels vents de les seves platges, circumstància molt apreciada pels “windsurfistes”. Vam tenir ocasió de sentir la força del vent que alça la sorra i a voltes es rep els seus efectes a la pell.

Té un port petit, encara que suficient per ser inici i final de ferris a Tànger amb catamarans de no massa grandària.

De tornada a Màlaga vam fer parada a Gibraltar, entrant-hi a peu. Va ser si més no curiós, que una vegada es passa el control de frontera, per accedir a la zona urbana hi ha que travessar, literalment, la pista de l’aeroport, per sobre d’allà on circulen els avions. El temps no donava per més i just fer una foto dintre d’una de les cabines de telèfon típiques angleses i, tornada de descans a Màlaga.

El dia següent, 16 d’abril, vam deixar el cotxe a l’aparcament de l’hotel i a peu vam anar a cercar l’autobús interurbà que ens portés a les Coves de Nerja, situades a uns 50 quilòmetres a l’est de Màlaga. Allà ens vam trobar amb una companyia coneguda d’autobusos, es tracte d’ Alsina i Graells que tenia la concessió dels transports públics d’ Andalusia oriental.

La Cova de Nerja, descoberta el 1959, està visitada per milers de visitants. Son estances de gran bellesa per la formació de les cavitats característiques que s’originen per l’erosió que es produeix a l’aigua. Multitud d’estalactites i sales que formen escenaris diversos i singulars. A la tornada a ciutat encara vam poder fotografiar un rètol oficial de la Junta d’Andalusia que anunciava les “ obres de les línies 1 i 2 del metro de Màlaga “. Abans d’anar a descansar de l’últim dia a la ciutat, encara vam poder fotografiar un singular bar que s’anunciava com “El Piyayo” i veure l’exterior del Museu Carmen Thyssen a la plaça del seu nom.