ANDALUSIA ( part 4 i fi )


El 17 d’abril de 2011 vam emprendre el retorn a Barcelona, encarant la direcció de l’ “Eix Mediterrani” del que tant se’n parla però que mai arriba. És a dir, Almeria, Cartagena, València i l’Ebre.

A  Almeria hi vam fer una passejada, vaig poder comprovar que l’havien modernitzat, que el centre era força endreçat i que amb molta fortuna conserven com a monument simbòlic, l’espigó o escullera de fusta que des de terra s’endinsa cap a mar amb prou fortalesa i amplitud com per fer-hi circular vagonetes plenes de mineral per carregar en el vaixell atracat a la punta. Això servia fa unes quantes dècades enrere explotat per companyies mineres exteriors.  Avui tant sols es pot contemplar com un record força colpidor donat que és una estructura de fusta consistent de potser uns tres-cents metres de llarg.

Des de la més oriental de les andaluses, vam recórrer uns 200 quilòmetres fins arribar a Cartagena. Ho vam fer-ho en una autopista de pagament per on circulaven quatre gats. A banda i banda el terreny és aspre i àrid, no alegra la vista i ajuda a fer el recorregut incòmode i cansat.

A Cartagena ens vam centrar en anar a veure l’Arsenal, allà a on vaig passar-me escassament tres mesos de servei militar que, malgrat fou un temps perdut oblidable, no es pot deixar de recordar per la incongruència dels fets i la vida malgastada en inutilitats manifestes. La resta, comprovar que és ara una ciutat molt diferent que aquella de quan els soldats mariners envaïen carrers, bars i pisos de lloguer.

Al dia següent, vàrem fer vuit hores fins L’Hospitalet, acabant el viatge.

Intentant fer un resumen d’aquestes dues setmanes es pot dir que hem complert l’objectiu principal que és fer 3.000 quilòmetres sense cap entrebanc. Després, pensar que hem visitat un territori que a voltes, com a tot arreu, té paratges, llocs i monuments interessants i singulars dignes de ser admirats. Però també comprovar en pròpia pell que molts moments han estat poc gratificants, allunyats de la nostra idiosincràsia i que et deixen amb gust amarg, o que veus que no t’aporten gaire als teus comportaments i rutines.

18 d’abril de 2011, final d’una experiència.

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació