MIGJORN


Aquí tenim un vent dels més indefinits, aquest que ens arriba del sud. Encara que sigui el “Migjorn”, no sol anomenar-se així, majoritàriament es sol confondre amb el garbí.

El seu nom prové de migdia, del llatí “ mediu diurnu “, el moment en que el sol està en el punt més alt sobre l’horitzó.

Sol ser més aviat vent tèrmic de marinada que també es relaciona amb una situació de bon temps, per bé que la mar que origina sigui francament molesta per a la navegació de petites embarcacions, vist que les onades són de petita altura i poc distanciades entre elles, són “cops de mar”, tot això a prop de la costa pel vent que s’origina allà mateix.

La creença més estesa no el considera bo, ni per a la pesca, ni la navegació, i com que és poc freqüent, se’l sol confondre amb els seus veïns, tan d’una banda “xaloc”, com de l’altre “llebeig”. Els pescadors de l’illa de Tabarca ( a Alacant, davant de Santa Pola) l’anomenen “cartagener” , encara que Cartagena està més aviat al S.O. de Tabarca.

Els de Ses Illes diuen que és un vent que els hi ve de terres baixes, i que no és estrany que arribi llagrimós i enyorívol, plorant a l’estiu. Diuen que els bons pagesos menorquins riuen perquè la plorinyaria a bon temps fa saons profitoses i fruiteres, i els hi fa dir : “ Migjorn brut i tramuntana neta, prest tindrem aigüeta “.

El critiquen a les costes barcelonines dient : “ quan bufa fort el migjorn, si vols peix, has d’anar al Born “, i els pescadors mallorquins li diuen :  “ Migjorn !  ...  en arribar, me’n torn “.

       És a dir que estem davant d’un vent poc lluït i mancat de glamur !

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació