NO8DO

 

Observem el títol i la foto. La diferència està en que un té un guió al mig i l’altre una espècie de troca. Malgrat la semblança, pertanyen a dos conceptes diferents.

L’expressió NO-DO prové de l’època franquista i els que tenim la meva edat, ho recordem perfectament. Quan anaves al cine, tant si era  pel·lícula d’estrena com doble sessió de barri, abans o a mig part, es projectava el documental setmanal del NO-DO.

Aquestes inicials responen a “NO ticiari i DO cumentals”.

Acabada la funesta guerra derivada de l’aixecament militar(1936-1939) el règim necessitava difondre la seva doctrina i sota censura, anar explicant a la seva manera les notícies que s’anaven produïnt. Inicialment, en aquella època hi havia bona relació ideològica amb Alemanya i Itàlia i llavors, van començar a emetre els noticiaris “Actualidades UFA” ( Alemanya ) i la italiana “LUCE”, deixant a banda l’americana “FOX Movietone” per massa pro liberal pels franquistes. Però, a mida que anava avançant la II Guerra Mundial, el 1942 van decidir fer un documental setmanal propi per acabar sorgint el NO-DO, que va durar unes quatre dècades. Com a curiositat, una de les veus més característiques fou la de Matias Prats ( 1913-2004 ).

En canvi, l’expressió NO8DO correspon a la divisa i logotip que apareix a l’escut de l’Ajuntament de Sevilla. És un símbol municipal que des de fa segles, popularment, interpretant que el signe del mig és una “madeja” ( troca de fil ), van composar la frase “ No me ha deja DO ”, referint-se a la fidelitat de la ciutat al monarca medieval Alfons X el Savi (1221-1284) en una guerra que mantenia amb el seu fill Sancho. Un altre hipòtesi més plausible diu que el seu origen pot ser NOmine DOmine, és a dir “ en el nom de Déu “.

M’ha semblat interessant mostrar aquests dos significats d’aquest lema que dècades enrere va sonar com element de tothom, en una època que no hi havia televisions per donar informacions de la actualitat.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació