TARONGES


Sempre que veig aquesta classe de fruita, haig de reconèixer la gran feina dels cultivadors per millorar la qualitat que avui en dia existeix respecte a cinquanta o més anys enrere.

Recordo taronges que es venien gairebé com producte no comestible, a voltes amb pell gruixuda que amagava un fruit sec i sense suc. I també aquelles taronges sanguinolentes que eren gairebé més vermelles que grogues.

Doncs bé, aquests dies veig i escolto que una de les principals vies de comunicació amb França ha quedat interrompuda per un camió accidentat que ha escampat bona part de la seva càrrega de taronges.

És clar, no tenim un eix mediterrani de vies de tren d’ample europeu que recorrin el litoral mediterrani peninsular, que ajudin a exportar amb garanties i rapidesa els productes cap a Europa. Llavors, passa això, camions plens i carreteres atapeïdes.

Això em fa pensar en els anys 40’s i 50’s, quan per l’exportació de la taronja, existia un procediment habitual d’exportació cap a França.

Arribat novembre, època de collita de les primeres taronges, els valencians venien les collites inicials, transportant-les a granel en petits vaixells de vela i motor, els pailebots ( goletes ).

Sortien dels ports propers als camps de fruita, Dènia, València o Castelló amb les bodegues plenes de taronges apilades sense empaquetar.

A Portvendres, Seta o Marsella ja els esperaven. Els primers vaixells navegaven en competició per ser els primers a arribar a port. Ser els guanyadors, tenia el premi de poder vendre la mercaderia a millor preu que els altres, premi que abastava també a la tripulació que anava a la part.

Potser l’actual pailebot del Museu Marítim de Barcelona “Santa Eulàlia” quan es deia “Carmen Flores” i feia transport a la Mediterrània, algun cop es va dedicar a fer aquest transport de taronges, tenint en compte que és un model característic dels pailebots de l’època.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació