XALOC


El vent que ens ve del Sud-Est s’anomena “ xaloc “.

No és perquè sí que hi hagi un col·legi de Barcelona, situat a la sortida de la Gran Via camí de Castelldefels, és a dir al S.E. de Barcelona, que s’anomeni així.

 L’origen d’aquesta paraula és incert, però pel lingüista Joan Coromines, és molt probable que procedeixi de l’àrab XURUQ ( sortida del sol ), derivat de XARAQ ( “sol”, “sortir el sol”).

 Sol bufar intermitentment, i és el que comporta la majoria de situacions en que s’observa pluja de fang. Generalment no es parla d’un bon vent, més aviat es pensa en uns efectes semblants als del llevant, especialment en la mar. Si es parla des de dins, a terra ferma, se sol dir-ne xaloc de marinada, també anomenat “ garbí de bon temps “.

 Aquest sud-est arriba fluix i calent, a voltes asfixiant per la seva procedència sahariana, i potser per això els valencians en solen dir “calima”.

 Si el xaloc ve acompanyat per pluja, generalment lleugera, se sol dir “plou fang” per portar inherent partícules de sorra en suspensió.

 Com els altres de component sud, els mariners el suporten si té una durada prudencial : “ vent de xaloc, ni massa ni poc “.

 A Ses Illes diuen que el xaloc a l’estiu és profundament anguniós perquè infla la mar i enfonsa els peixos cap a les profunditats, mentre a terra eixuga i fa secallona la fruita. Els menorquins solen dir d’aquest vent : “ Per a la mar no és bo el xaloc, ni per al camp tampoc “.


 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació