BRUTÍCIA

Deixeu-me dir sinònims del títol : deixalles, engrut, greix, porqueria, quisca, ronya, merda, merder i morrandes.

També sinònims de pudor : bafada, ferum, fetor, flaire, pestilència, pudentor i els derivats : atufar, fer tuf, pudir, tufejar i catipen.

Totes aquestes paraules estan referides, com a mínim, a Barcelona i la seva àrea metropolitana. M’imagino que deu ser també aplicable a altres ciutats i pobles grans.

Senyors regidors d’ajuntaments i polítics en general, tenim la capital de Catalunya, i la resta que segueix, “ brutes i fan pudor “.

I aquesta afirmació, potser contundent, no és cap imaginació meva. Fa una estona m’he entretingut a fer les fotos d’acompanyament, realitzades en un trajecte a peu de sols tres cents metres. Si fés una mostra més rebuscada en edificis que tenen baixos amb portals tancats, seria encara pitjor, serien fotos encara amb més brutícia, merda i merder.

Crec que tenim possibilitats de millorar aquesta situació degradant, impròpia d’un país com el nostre. És evident que som  nosaltres, els que vivim aquí, els responsables d’aquest desori. Sí, som bruts !!!

Però no podem acontentar-nos en fer-ho evident, hi ha que posar-hi solució. Som una societat que ha de viure en pau respectant i complint tothom amb les nostres obligacions. Ens hem dotat de drets i deures.

Tots sabem que els pixats dels gossos, alliçonats pels seus amos, són un factor molt decisiu de perquè hàgim arribat a aquesta situació. Crec que ja és l’hora de treballar per revertir aquesta nefasta situació que ens degrada i atenta a la salut pública de tots els ciutadans.


 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació