DESCOBRIMENTS


 

La importància dels descobriments es mesuren més per les conseqüències que comporten que pel fet de la nova troballa. Abans que els portuguesos s’endinsessin per la costa atlàntica africana, o que Colom emprengués el seu transcendental viatge, altres embarcacions comandades per homes d’altres cultures havien realitzat navegacions de magnitud semblant. És el cas dels vikings entre els segles VIII i XI, i també dels xinesos al segle XV.

* Els vikings, després de incursions de pillatge per la mar Bàltica i del Nord, es van arribar a establir a Islàndia cap a finals dels segle VIII. Dos segles més tard , Eric el Roig va colonitzar Groenlàndia. Al 986, Bjarni Herjolfsson va arribar a distingir les terres del nord d’Amèrica, a occident de Groenlàndia. El 1001, un fill d’Eric el Roig, Leif Ericsson, s’hi dirigí de nou i topà amb l’illa de Baffin, al nord de l’estret de Hudson, actual costa de Labrador. Navegant cap al sud, arribaren a una zona que els va semblar coberta de vinya i per això, l’anomenaren Vinland, terra de vi.

La possible arribada a Amèrica dels vikings no va tenir cap conseqüència posterior ni per a ells, ni per als nadius, ni per a la resta del món. Fou una troballa casual, no buscada i que no aportà cap novetat, ni cap exotisme capaç de generar interès per aprofundir-hi.

Passades les dues primeres dècades del segle XI,  Vinland va caure en l’oblit i només la cita registrada en els escrits ( Sagues islandeses, Sagues dels groenlandesos i la Saga d’Eric el Roig ), és on es conserva una memòria mai més apreciada.

* Els xinesos, armats d’una tecnologia que posteriorment va ser introduïda a Occident, emprengueren grans travessies marítimes que els portaren a navegar per gairebé tots els mars coneguts.

Hi ha indicis que permeten pensar que les embarcacions xineses van tocar les costes d’Austràlia i d’Amèrica del Sud, molt abans que ho fessin els vaixells europeus.

En un curt període entre 1405 i 1433, desplegaren una activa, intensa i gegantina activitat marítima que per la quantitat de recursos,  bastiments i homes que van emprar, no van ser superats fins el cap de cinc-cents anys.

Les grans travessies xineses s’iniciaren amb l’accés al tron imperial de Hong Wu, fundador de la dinastia Ming. L’artífex més important d’aquest impuls naval fou Zheng He, educat a Palau, que comandà i coordinà set expedicions, arribant a mobilitzar fins a 32.000 persones.

L’any 1421 es crearen quatre flotes per recórrer tots els oceans durant quasi dos anys. Tocaren les costes d’Austràlia i d’Amèrica i creuaren la Terra del Foc noranta-nou anys abans que Magallanes. 

***

Les experiències de vikings i xinesos, distints en el temps i en el espai, i diferents respecte a la capacitat tecnològica, coneixements, organització i objectius, no van eixamplar el domini de la mar perquè no van tenir continuïtat ni tampoc no van permetre un nou domini del món, ja que no van servir per crear un flux permanent de relacions, ni la transmissió acumulativa de coneixements. Van quedar com gestes més o menys èpiques.

En canvi, el viatge de Colom obrí un nou univers per l’exploració, l’explotació i l’adquisició de sabers, així com també satisfer les ambicions de domini dels europeus, sempre fascinats per obtenir noves fonts de riqueses.

 

>> Apunts de “ EL DOMINI DE LA MAR “

     Antoni  Sella

    Josep Barral

    Olga López

    MUSEU MARÍTIM DE BARCELONA Angle Editorial – Novembre , 2006  <<

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació