LANZAROTE


 

Aquests dies he fet una traducció al català dels fets que van ocórrer a l’illa de Lanzarote des de 1730 fins a 1736. Unes terribles erupcions volcàniques que han sigut fins ara els gairebé responsables de la imatge singular que ofereix l’illa a tots els visitants.

Em ve a la memòria la primera vegada que vam anar a fer-li una estada. Sols coneixíem Tenerife i una mica de La Gomera i és clar que són aquests, territoris amb molta àrea cultivada i bosc, amb predomini del verd. Recordo la reacció de la Núria quan, aterrant, i veient-ho per la finestreta, es quedà bocabadada al veure la quantitat de cons volcànics en un territori aspre, de color groguenc i vermellós fosc. És la primera sensació de quan has arribat a un lloc completament diferent i singular.

Avui en dia, segurament és una de les illes més visitades. Malgrat la quantitat de persones d’estada temporal, l’illa no respon a cap concentració urbanística desmesurada, hi ha zones diferents d’hotels però sempre conservant que els edificis no arribin a altures més enllà de tres a quatre nivells com a molt. Hi ha una excepció en un hotel d’Arrecife, però ja se sap “ que l’excepció, exceptua la regla ”.

El impulsor de que l’urbanisme desbocat no hagi prosperat a Lanzarote és l’artista Cèsar Manrique, nascut a l’illa i traspassat prematurament també en un accident de trànsit a Lanzarote. Aquest home que va deixar una Fundació d’art, després d’haver recorregut el món amb les seves obres, es va instal·lar de nou a casa dels seus i va impulsar una campanya de preservació i protecció del territori, evitant el creixement fora de to, especulatiu, que malauradament s’ha arribat a fer en altres indrets.

Recordar als que agrada ser visitants més que turistes, que estar a Lanzarote, ofereix poder visitar La Graciosa i també passar a Fuerteventura, indrets que mostren singularitats diverses.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació