NADAL


 

MOLT BON NADAL A TOTHOM  !!!

 

UN LLORO, UN MORO, UN MICO

I UN SENYOR DE PUERTO RICO

Un senyor de Puerto Rico,

al balcó tenia un lloro

de rica ploma i bon pico;

un lloro dels que fan oro,

dels lloros que costen pico.

Un veí seu, que era moro

de Tetuan, va rebre un mico;

amarra aquest mico el moro

al balcó, quedant el lloro

a l’altre, pro lluny del mico. 

Mes tant i tant xerrà el lloro,

que un dia s’empipa el mico,

i amb rabiós alè de toro

l’envesteix ; s’amaga el lloro,

trenca la cadena el mico,

salta a la gàbia del lloro,

surt el lloro, pica el mico,

xiscla el mico, xerra el lloro,

i amb l’esvalot surt el moro

i el senyor de Puerto Rico. 

Per què no tanca el seu lloro ?

Per què no amarra el seu mico ?

exclamen els dos, fent coro,

volent l’un agafar el lloro

i estirant-li l’altre el mico. 

Cau el mico sobre el lloro,

el lloro li clava el pico;

reganya les dents el mico,

i esverat, mossega el moro

i el senyor de Puerto Rico.


Aquest renega del lloro,

prometent matar el mico,

mentre que, furiós el moro,

provoca l’amo del lloro

i envesteix al lloro i mico.

 

Cap amunt se’n puja el lloro,

Cap avall s’escorre el mico,

i, faltant tots al decoro,

agarrats queden el moro

i el senyor de Puerto Rico.

 

Ay, moro si pierdo el loro ! –

li diu el de Puerto Rico.

Replica cremat el moro :

Pagaràs ben car el lloro,

oh, cristià ! si es perd el mico

 

A dalt l’escarneix el lloro,

i baix fa mueques el mico,

i no se sap si és el moro

el que parla, o bé és el lloro,

o el senyor de Puerto Rico.

Creix el burgit, vola el lloro,

cau al carrer sobre el mico ...

Burrango, el de Puerto Rico,

veient-se en perill el lloro,

altra volta sobre el mico !

Es desfà, com pot del moro;

entra i pega un tiro al mico,

però l’erra i mata el lloro;

cau desmaiat, riu el moro

i fuig a buscar el mico.

 

Eixerit retorna el moro

amb el lloro mort i el mico;

auxilia el de Puerto Rico ...

i després li envia el lloro

amb una carta, pel mico,

que diu “ seis onzas en oro,

per l’atemptat contra el mico,

d’un cristià reclama un moro.

Guardi’s dissecat el lloro;

pagui’m ara a mi aquest pico

 

Veu això l’amo del lloro,

es tira damunt del mico,

mata el mico, mata el moro,

i, mort moro, mico i lloro,

fa un farcell i a Puerto Rico !

ANÒNIM ( s. XIX )

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació