PAILEBOTS


Parlar dels pailebots dels anys trenta o quaranta, és com si ens poséssim a parlar ara dels grans camions que traginen cargues diverses dins l’estat o arreu d’Europa.

Abans de les autopistes, abans de l’esclat automobilístic, els traginers urbans utilitzaven cavalls, matxos, rucs i mules que arrastraven carros per transports diversos com escombraries, carbó, sacs diversos i alimentació, inclús era la manera de treballar els drapaires que proliferaven pels carrers. El meu avi, pagès resident a Sant Andreu de la Barca, baixava a Barcelona a vendre alguns productes del camp directament a verduleries o fruiteries, en un carro i el corresponent matxo.

En aquella època, el transport que avui en dia realitzen els tràilers i contenidors tirats per potents camions, en part aquesta feina, dintre de l’estat i també fora als països veïns, el feien per via marítima aquest vaixells que en diem “ pailebots “. Movien mercaderies entre les illes i la península, entre ports del nord i del sud, o entraven a ports francesos o del nord de Àfrica.

Aquest nom de “pailebot” deriva del anglès “ pilot’s boat “, referit al vaixells a vela que utilitzaven els pràctics de port ( especialistes coneixedors del port ) per portar el pràctic a bord del vaixell a atracar.

Doncs, aquí als ports mediterranis, vuitanta anys enrere, hi havia una bona quantitat de pailebots ( goletes senzilles ) que feien el “cabotatge“ i que progressivament van ser substituïts per vapors.

El Museu Marítim de Barcelona conserva al port, el pailebot centenari rebatejat “ Santa Eulàlia “, veler de casc de fusta, de tres pals i veles de tall, que va ser construït i avarat a Torrevella ( Torrevieja, Alacant ) el 1919 i inscrit amb el nom “ Carmen Flores “. Va ser un de tants a costejar durant anys i anys. Potser també va formar part de la flota que arribada la tardor, carregava taronges per portar-les a ports francesos.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació