POSEM PER CAS, MODEL D'UN ANHEL

 

Ahir fou Sant Esteve. Un fill ens regalà dues entrades per anar al Palau de la Música de Barcelona a veure el clàssic Concert de Sant Esteve, potser vist moltes vegades per televisió, però mai presenciat en directe.

En vam sortir molt satisfets, vam gaudir de la mostra diversa, especial i sublim del cant coral actuat per a tota classe de cors des d’infantil a veterans. Va sonar molt bé i és clar, el remat final de “ El Cant de Senyera “, emblema de l’Orfeó Català i gairebé himne nacional, va aixecar de la cadira a tots els que allà estàvem enmig d’estelades esteses que beneíem tots, mentre es cantava a tot cor vulguis.

Doncs, demano permís per expressar el meu somni representat em aquell model compost d’edifici, recinte interior, conjunt de cors de l’Orfeó i el públic que omplia la sala.

Ves, m’imaginava aquell edifici singular com si fos la meva terra estimada. Tenim una terra variada de muntanyes, amb cims notables però amb boscos atapeïts, verds, apinyats i balsàmics, planures i camps de conreu, i mar suau de platges i encrespat de roques, i penya segats. Aquesta terra tan bonica i variada la comparo amb aquell edifici modernista, que llueix tan per fora com per dintre. I no és un edifici decorat d’una manera uniforme, sinó que està compost de singularitats diverses, tant en el temari com en el color i la disposició. És a dir, seny i rauxa, com manen els canons rutinaris de la nostra cultura.

Llavors, tenim a tots els components actors del concert, que acaparen totes les edats, des dels més infants fins als experts adults i veterans bons coneixedors de la música i el cant. És com una gran empresa que “fabrica” interpretacions ben fetes, a la vegada que instrueix als més joves aprenents que previsiblement més endavant els rellevaran, fent que aquesta “fàbrica” no deixi mai de funcionar. En el meu imaginari, els assimilo a la força productiva del nostre país, que està present i que en definitiva, obté la millora i conseqüentment, el be dels seus ciutadans.

I hi ha un tercer element d’aquest imaginari que és el públic. El públic representaria idealment als habitants d’aquesta terra nostra. Els assistents d’ahir era una combinació variada de persones de totes les edats, i sense fer precisions estadístiques certes, podria ben be dir que hi havia una diversitat transversal d’estatus social. Sense voler fer una analogia acadèmica, m’imagino que el públic d’ahir, a la sala del concert, era una representació del poble de Catalunya. Però, ah ! amb la diferència que el aquestes persones, diferents entre elles en molts aspectes del pensament, hi havia un aspecte comú a totes elles i era que la seva identitat catalana, els feia útils i vàlids per assolir l’objectiu de ser un poble sobirà capaç de decidir per si mateix en tots els aspectes de la vida quotidiana.

Doncs, és evident que tot això és una fantasia il·lusòria, un veritable somni. Tenim la terra, tenim les forces productives, però no tenim les persones, que a la fi és l’element principal. No hi ha cap majoria clara que aglutini transversalment totes les capes socials i presenti candidatura a governar amb major capacitat econòmica decisòria i preservi una cultura i una llengua, a la vegada que interactuï sense enemistats amb els veïns.

Perquè no hauríem de dubtar de que si fóssim capaces de aglutinar majories clares, una i un altra vegada en qualsevol comtessa electoral, acabaríem aconseguint una sobirania que no tenim. L’anhel, el desig, és, o seria, adquirir la capacitat de millorar la vida de tothom.

De moment, ens hem de acontentar en fer-ne imaginacions, en esperar personatges generosos i intel·ligents que liderin accions polítiques convincents, honrades i eficients, de manera que aquest públic que encara no tenim, es vagi construint.

Encara que anem cometen accions errònies des de fa tres cents anys, no ens han de faltar els ànims i les ganes de revertir aquestes situacions decebedores. Cada vegada que tinguem urnes davant, anem a votar llistes catalanes, i de cap de les maneres ens quedem a casa desvinculats del “joc democràtic” existent.

No hem digueu que això és un conte ... voldria que fos un objectiu de futur, creïble i realitzable !