"PRIMERA COMUNIÓ"

 Aquesta foto hauria de ser feta cap el mes de maig de 1949. Era l’any que jo havia de fer nou anys. És imatge davant del 114 del carrer Madrid, llavors sols carrer no pas avinguda com avui, i que a més a més, estava tallada en tres trossos des de la plaça del Centre.

Com es pot veure, el carrer estava per urbanitzar, en prou feines hi havia alguna trista vorera. Darrere nostre s’intueix el que eren barraques, que avui les situaríem a sobre d’allà on passa la Ronda del Mig. No cal ser massa explícit per imaginar el que era aquell indret el dia de pluja ... i sense pluja, també comprendre que a voltes hi “circulaven” animalons en forma de rates, més o menys grans.

Jo anava a l’escola pública anomenada Duran i Bas, al barri proper de les Corts, Travessera cantonada Vallespir, un col·legi adossat a un parc públic que encara existeix. El cole també existeix ara però, l’han fet de nou en el mateix lloc.

D’aquella escola en tinc pocs records perquè hi vaig anar sols uns tres anys. Aquest mateix any de la primera comunió, els pares em van matricular als Maristes de Sants, al carrer Olzinelles. I tinc pocs records perquè va ser una època que passava moltes temporades a casa dels avis, a Sant Andreu de la Barca.

La cerimònia religiosa de la Primera Comunió va ser a la parròquia de Santa Maria, a la plaça de la Concòrdia de les Corts.

A aquella època, fer la Comunió era com quelcom obligat per a nens i nenes quan arribaven a vuit o nou anys. El mes de maig, cada diumenge als carrers, s’hi veien nens ven vestits, alguns de mariners amb galons, i nenes majoritàriament de blanc, amb vestits tirant a semblar-se a núvies, amb faldilles i farbalans. Ambdós, nens i nenes lluïen amb una certa suficiència, si la vestimenta destacava pel seu valor.

En el meu cas, podreu veure que anava elegant però que no representava cap exageració. Ben pentinat i cara neta. Camisa blanca i una corbata que ignoro d’on havia sortit. El “trajo”, era el primer que algun sastre m’havia fet, suposo que amb el meu aplaudiment i goig.

Les sabates, sens dubte, eren de Can Segarra, una botiga del carrer Pelai a on anàvem, com quan avui per exemple anem al C&A. I és que aquests de Can Segarra eren una fàbrica antiga de sabates de la Vall d’Uxò, a Castelló, que en aquells temps tenien la concessió de fabricar pel exèrcit i això facilitava posar a la venda articles amb bons preus.

Ah ! i els complements ... Una creu penjada d’un collaret que no sé pas d’on l’havia tret la meva mare.

Un mocador blanc a la butxaca de l’americana.

Guants blancs ! A la ma esquerra, aguantant un llibre religiós especial per aquesta cerimònia, llibret de solapes dures i fines amb interior ple de “recomanacions” en forma de pregaries, parenostre, avemaria, credo, ... ah ! i entremig dels dits d’aquesta ma esquerra s’intueix un rosari.

El meu company de foto era un amiguet del pis de dalt d’on vivíem, es deia Paquito, que com veieu el van fer anar una mica de diumenge.

No recordo cap festa específica, no crec que aquell dia féssim altre cosa que potser anar a fer un passeig per algun carrer cèntric de Barcelona.

Havia fet la primera comunió i m’havien ensenyat que des de llavors, quan anés el diumenge a Missa, ja podia apropar-me, quan toqués, a l’altar i “ prendre la comunió “ com feia la gent gran ... és clar sempre que tingués l’ànima neta de pecats !

De cap de les maneres vull malparlar ni denigrar els fets i les maneres d’aquella època. Havia el que havia i era necessari viure en pau, amb la millor de les harmonies. Aquests fets formen part de rituals d’una cultura i d’un temps, que si ho miro amb bons ulls, diria que sempre serveixen per estimular les bones accions, la mentalitat de més endavant, és com un pòsit per ajudar la consciència de quan ets adult.

Altre qüestió seria parlar de la religió practicada amb intensitat i “devoció”, a partir de quan les obligacions de la vida ocupen bona part del temps, i potser seria criticable que una religió tingui en el teu dia a dia, una importància que potser no li correspon.