"PROCESO DE DATOS"


 

Vaig tenir una certa relació amb l’àmbit marítim quan era jove, això vol dir uns temps en que sols es parlava castellà i tot el demés eren dialectes prohibits. Per aquesta raó, a mi se’m va quedar el terme de “barco”, no pas vaixell que el vaig incorporar molt més tard.

Doncs, els principis professionals en els quals hi vaig conviure durant anys, van ser en treballs relacionats amb “proceso de datos”, que era terme castellà traduït directament del “data processing” nord-americà.

Processar dades van ser els inicis del que avui en diem “ Informàtica “ i totes les seves derivades i desenvolupaments tècnics.

La paraula Informàtica es va incorporar procedent del vocabulari francès. Els francesos va ser bastant pioners en els inicis dels ordinadors i van aconseguir imposar el titular, guanyant aquí als anglosaxons.

He col·locat una foto d’un grupet de “targes perforades”, sense perforar, de les clàssiques antigues de vuitanta columnes. Van ser, eren, el suport de les dades que es volien tractar. Intentaré explicar-me. Sembla que tot va començar cap els finals del segle XIX als Estats Units, protagonitzats per un grup de persones, entre elles un tal Hollerith, pertanyents al departament de Washington que feia els empadronaments i per tant responsable de fer el cens de tota la població del país. Havien fet els treballs de censar manualment tot el país i els hi durava anys completar-lo, i a més a més, amb deficiències. Ells van ser els que van inventar les targetes perforades amb les dades individuals, que després eren tractades amb màquines, aconseguint millorar i molt el resultat del cens nord-americà.

Doncs, heus aquí la prehistòria informàtica practicada i millorada pels americans. Així va sorgir una firma mítica de tractaments de dades, constructora dels primers ordinadors i màquines auxiliars. Es tracta de IBM (International Business Machines), conegut com el gegant blau.

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació