VOLTA AL MÓN (1519 / 1522)


Fernando de Magallanes ( Fernâo de Magalhâes ) era un noble nascut al nord de Portugal i educat a la cort de Lisboa. Havia navegat per les possessions asiàtiques del seu país i recorregut les illes Moluques. Va ser acusat de traïció i es traslladà a la cort veïna buscant noves fites i  oportunitats. Tenia el projecte de resseguir la costa d’Amèrica del Sud fins a descobrir l’estret que el conduís a l’altra mar, a l’altre costat del continent americà.

Sota el patrocini de la corona espanyola, salpà el 20 de setembre de 1519 amb cinc naus i 237 homes. Una vegada a Canàries, posar rumb a les costes del Brasil.

Magallanes va arribar a la Patagonia el març de 1520, al port de Sant Julià. Era hivern austral i decidí esperar el bon temps. Aquesta espera va durar cinc mesos i va haver d’afrontar un motí de la tripulació i també, va perdre la nau més petita quan realitzava tasques de reconeixement de la costa. L’octubre de 1520, la nau San Antonio es va separar de l’expedició i va fugir rumb a Espanya.

Finalment, el 28 de novembre de 1520, les tres naus que quedaven van travessar els estrets i albiraren el Pacífic. Aconseguiren fondejar a les illes Marianes el 6 de març de 1521. Les malalties, com l’escorbut, llevaren la vida de molts tripulants.

Magallanes i una setantena dels seus tripulants van perdre la vida lluitant contra els pobladors de l’illa de Mactàn a les Filipines, el 27 d’abril de 1521.

Llavors la nau Victòria, capitanejada pel pilot Juan Sebastián Elcano, va continuar salpant cap a Occident el 21 de desembre, arribant al Cap de Bona Esperança el 6 de maig de 1522. Finalment, el viatge va culminar el 8 de setembre de 1522. A l’arribada, sols divuit homes baixaren de la coberta.

Magallanes i Elcano amb la seva tràgica odissea, havien fet un món molt més gran.

Fins llavors, equivocadament, es deia que sis setenes parts del món (conegut) eren seques, i només una ocupada per aigua.

Les noves dades aportades per la gesta marítima, estimularen les ànsies de coneixement i els desigs de domini.

El nou continent americà aportava immenses possibilitats i portava a totes les nacions europees a iniciar una cursa per obtenir guanys, de tal manera que també s’estimulava avançar en informació, saber, ciència i tècniques noves.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació