CORRUPCIÓ ACURADA


Aquestes dues imatges corresponen a la mateixa persona, encara que no són el resultat de dues fotos, sinó que provenen dels pinzells agraïts d’algun retratista. El de l’esquerra quan era jove i l’altre ja de gran i convertit en Marqués i “ Grande de España “. 

Voldria parlar de Antonio López y López, nascut a Comillas (Cantàbria), el 1817 i mort a Barcelona el 1883.

Segons es pot llegir, va néixer en una família humil i els primers anys, mort el pare, va està rodejat d’extrema pobresa. Cap els divuit anys decideix emigrar a Cuba.

Cap els trenta anys ja es capaç de convertir-se en navilier i aixecar una empresa de cabotatge a La Havana amb el vapor mixt, hèlices i veles, dit “ General Armero “ (foto de l’esquerra). 

Deu anys més tard, amplia la companyia de vapors i arriba el 1861 a tenir la concessió del tràfec oficial de passatge , càrrega i correus entre Espanya i Puerto Rico o Cuba. 

Desplaça la seu a Barcelona i a la fi, el 1881 crea la Companyia Trasatlántica, amb exclusives de transport continental de tropes i arribant a finals del segle XIX a ser la primera empresa naviliera espanyola amb una flota de més de trenta vaixells, hegemonia que durarà durant dècades. 

Els noms dels seus vaixells són estratègicament escollits, des dels “Cataluña”, ”Montevideo” o “Buenos Aires”, fins a “Príncipe Alfonso”, “Reina Regente”, “Reina Maria Cristina”, “Reina Victoria Eugenia”, “Alfonso XII” (tres vegades) o “Alfonso XIII” (també tres vegades).

Fins aquí, seria un resum curt i escollit de la seva trajectòria. Ara bé ...

La seva fortuna principal fou procedent del comerç d’esclaus sota el vistiplau de la corona borbònica que, tot i haver estat prohibit, emparava els esclavistes espanyols a canvi de favors econòmics.

Antonio López i López fou anomenat Marqués de Comillas el 1878 i un temps més tard “ Grande de España “, títols que perduraran a la descendència. 

La Trasatlántica, com les altres de viatges continentals, va anar decaient als anys cinquanta i seixanta, vençudes per l’aviació. En els anys vuitanta va caure en dificultats econòmiques serioses acabant la seva existència a principis dels noranta. 

Sense treure mèrits personals evidents, no és estrany que la presència d’una estàtua del primer Marqués de Comillas que existia, des de feia moltes dècades, en la cruïlla de Via Laietana i Passeig de Colom, fos enviada als magatzems municipals el passat 2018.

He visitat el Museu Marítim de Barcelona bastantes vegades. Allà sempre hi he vist una sala d’exposició permanent anomenada Marqués de Comillas ...   per què m’ho haig de mirar amb recel ?

                                                           Estàtua desmantellada el 2018.

Em resulta trist haver d’escriure de fortunes amanides amb tripijocs o jocs bruts que, han estat batejats i permesos pel poder establert.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació