ESTABLIMENT DE LA XARXA FERROVIARIA A CATALUNYA
L’establiment de la xarxa ferroviària
a l’Estat Espanyol es va produir amb un cert retard en comparació amb altres
països d’Europa.
La primera línia que es construí
va ser la de Mataró – Barcelona el 1848 i tres anys després la de
Madrid – Aranjuez.
Que fos Barcelona la primera
ciutat que disposés de tren s’entén a l’observar que a mitjans del segle XIX era
el centre d’una Catalunya que ja havia iniciat la revolució industrial. Un
segle abans les comarques del litoral s’especialitzaren en productes agrícoles
( vi, aiguardents ... ) orientats cap el mercat interior, però també cap a
Amèrica i Europa Occidental. Aquest comerç propicià l’acumulació dels beneficis per iniciar la fabricació de
productes del cotó ( indianes ), que eren assimilats també per la demanda interna
i les colònies antillanes. El fet que únicament a Catalunya es desenvolupés una
industria que permetia la producció en sèrie mentre que a la resta de l’Estat es
mantenia una economia tradicional basada en la agricultura, amb una capacitat
adquisitiva dèbil i fluctuant segons les collites, oferí un mercat poc dinàmic
que impedí a la industria catalana una evolució comparable a altres països
europeus. La situació encara s’agreujà més amb la pèrdua de les colònies i amb
una política governativa i bancària poc sensible a les necessitats industrials,
impossibilitant l’oferta de productes competitius en el mercat internacional.
Malgrat aquestes limitacions,
es pot dir que a mitjans del segle XIX Catalunya havia entrat en una dinàmica
plenament capitalista.
Els mitjans de transport foren
un element important en el desenvolupament econòmic català. Calia apropar els
productes als centres consumidors, i per altre banda el subministrament de matèries
primes ( carbó, cotó ... ) necessàries per impulsar el procés industrial. Amb
el ferrocarril s’aconseguiren aquests objectius.
El 1848 s’instal·là la línia entre
Barcelona i Mataró que afavorí l’intercanvi, en els dos sentits, entre el
Maresme i la capital industrial.
El 1854 es construeix la segona
línia Barcelona–Granollers, i dos anys després l’enllaç Barcelona–Sabadell–Terrassa–Manresa,
aconseguint la comunicació entre els principals centres industrials del tèxtil.
El 1860, la línia de Manresa
arribà a Lleida, i el 1865 s’assolí el tram Lleida–Saragossa-Madrid, amb l’efecte
innovador que en “una nit” es podia fer el trajecte fins a Madrid.
El 1862, des de Granollers s’estenia
el tren fins a Girona, i uns anys més tard, 1878, es finalitzava a Port-Bou.
El 1865 s’inicià la línia Barcelona–Martorell–Vilafranca–Tarragona.
Aquesta xarxa permetia que
Barcelona estigués comunicada amb tothom. A part d’aquesta centralitat
barcelonina, en les zones que es disposà d’un capital autòcton per invertir, s’intentà
construir trens o “carrilets” que enllacessin amb les línies principals.
El 1878 s’acabà la línia Borges
Blanques–Lleida.
El 1880 entrà en servei
Granollers–Vic–Ripoll.
El 1887 fou inaugurat el
ferrocarril de Palamós a Flaçà, primer de via estreta a les comarques gironines,
i el 1921 s’allargà fins a Girona.
El 1892 es creà el Sant Feliu
de Guíxols a Girona, també de via estreta.
Aquest mateix any 1892,
Martorell enllaçava amb Igualada amb via estreta, el “carrilet”, que també
enllaçava amb Manresa i, més endavant amb Berga.
El 1895 es posa en marxa el
tren d’Olot a Girona.
El 1922 s’allargà el tren de
Ripoll fins a Puigcerdà.
El 1951, Lleida es comunicà amb
tren fins a la Pobla de Segur.
Cal dir que a finals del XIX,
el 80% dels catalans arribaven a Barcelona, com a molt, en sis hores. Es deia
que amb el ferrocarril, la gent podia llegir la premsa de Barcelona el mateix
dia que s’imprimia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada