EXPOSICIÓ FLOTANT 1956

Imaginem 1955 amb el sisè govern franquista, Cap d’Estat d’en Franco, Ministre de la Presidència, Carrero Blanco, de Treball, Girón Velasco, d’Assumptes Exteriors, Martín Artajo i la demés patuleia que estava en marxa des de 1951. 

Calia fer esforços per obrir el país del ostracisme existent des de finalitzada la II Guerra Mundial i posar-hi un xic d’imaginació per superar-ho.

El Ministeri de Comerç estava ocupat per un tal Manuel Arburua, un economista que procedia d’haver estat director del Banc Exterior. 

Imitant experiències d’altres països, en consell de ministres van proposar-se realitzar una “ exposició flotant “ d’un vaixell expressament carregat de productes espanyols i recórrer ports de diversos països com a divulgador de l’oferta hispana, i promocionar el comerç.

Inicialment van proposar fer-ho en el “ Cabo San Roque “ de Ybarra i Cia. que s’estava acabant de construir. Donat que era un vaixell pensat per a passatgers, resultava poc idoni l’adaptació per fer-hi una exposició i després retornar-lo a l’estat inicial, de manera que decidiren  canviar l’opció vers a un tipus de vaixell construït per a servei de carga. 

Finalment, es van decidir pel que seria “ Ciutat de Toledo “ de la Cia. Trasmediterranea, acabat de construir a les drassanes d’Euskalduna de Bilbao.

A la foto, retall de full de diari guardat de l’època, a on s’explica la distribució feta a les bodegues, per mostrar maquinaria, eines, industria i artesania variada susceptible de poder ser exportada a l’exterior.

Una vegada adequadament guarnit per l’exposició, es va iniciar l’agost de 1956 el viatge intercontinental que va durar fins a desembre de 1956.

 La sortida es va fer a Pasajes i l’acabament va ser al port de Barcelona. Va visitar 31 ports de 16 països, des de Portugal a Amèrica, destacant la quantitat de visitants a Argentina i Cuba. Comptabilitzaren la visita d’un total de dos milions i mig de persones.

No tinc capacitat per valorar l’èxit o fracàs de l’experiència. Però si es pot dir que al febrer de l’any següent, es va remodelar el govern que durà fins a 1962. Aquest nou gabinet va suposar una nova orientació conduent a la posada en pràctica del “ Pla d’Estabilització “, també conegut com a Pla de Desenvolupament, que suposà la fi de l’aïllament internacional del règim franquista, destacant la visita del president nord-americà Eisenhower el 1959.

La sortida es va fer a Pasajes i l’acabament va ser al port de Barcelona. Va visitar 31 ports de 16 països, des de Portugal a Amèrica, destacant la quantitat de visitants a Argentina i Cuba. Comptabilitzaren la visita d’un total de dos milions i mig de persones. 

No tinc capacitat per valorar l’èxit o fracàs de l’experiència. Però si es pot dir que al febrer de l’any següent, es va remodelar el govern que durà fins a 1962. Aquest nou gabinet va suposar una nova orientació conduent a la posada en pràctica del “ Pla d’Estabilització “, també conegut com a Pla de Desenvolupament, que suposà la fi de l’aïllament internacional del règim franquista, destacant la visita del president nord-americà Eisenhower el 1959.


Dues vistes de la M/N “ Ciudad de Toledo “, la primera, entrant al port de Barcelona per finalitzar el periple de l’Exposició Flotant “.

Les característiques bàsiques eren :

Desplaçament     14.550 t.

Eslora                     148,5 m.

Mànega                     19,- m.

Velocitat                     15 nusos. 

Desprès d’aquesta experiència, Trasmediterranea el va dedicar a la línia de Guinea fins 1969 que es proclamà la República Equatorial de Guinea. Llavors, servir per fer la repatriació de persones i objectes, com al seu últim viatge africà.

Va ser desballestat a Barcelona el 1979. La seva vida útil de vaixell de càrrega i d’una cinquantena de passatgers possibles, va durar al voltant de vint anys.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació