LA VACA LECHERA


Tengo una vaca lechera,

no es una vaca cualquiera,

me da leche merengada,

para toda la semana.

Tolón, tolón, tolón, tolón.

Un cencerro le he comprado,

y a mi vaca le ha gustado,

se pasea por el prado,

mata moscas con el rabo,

Tolón, tolón, tolón, tolón.

Tengo una vaca lechera,

no es una vaca cualquiera,

me da leche merengada,

¡ay! Qué vaca tan salada.

Tolón, tolón, tolón, tolón.

Aquesta cançó de lletra buida i estèril, que avui és cançó infantil, amb tot i això va ser famosa en els anys 1946 i 1947, no sols a l’Estat Espanyol, sinó també a Buenos Aires, a Cuba i més tard, també a Estats Units i França.

Aquesta famosa vaca va ser una melodia espanyola de prou èxit després del pas-doble “ València “. En anglès deia així :

I have a cow that’s beauty

She’s always doing her duty

You can see her tait a swingin.

Tolon, tolon ! Tolon, tolon ! 

Així doncs, l’any 1947 representarà l’any de la gran popularitat mundial d’aquesta cançoneta que en el seu origen no tenia pretensió d’èxit, ni els seus autors havien esperat mai que arribés a cap fama que en realitat no hi feia mèrits. 

La “ vaca lechera que no es una vaca cualquiera “, fou doncs, la gran ambaixada cultural que es va enviar des d’aquí, per vies de la cançó més atrotinada als països més avançats, en un moment que les fronteres de l’Estat Espanyol estaven pràcticament tancades.

 

Paradoxes d’un moment ! sembla ser que

van rebre la vaca amb els braços oberts !


 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació