NAVEGACIÓ, SEGLES XVI-XVII-XVIII

El món de la navegació vivia una etapa d’efervescència creativa i adaptacions. Al final del segle XV, els anglesos iniciaren la incorporació de l’artilleria a les embarcacions. El domini de la mar comença a trobar-se a mercè de la pólvora i es fa necessari introduir importants modificacions a la construcció naval, i en les formes dels vaixells per produir embarcacions més fortes i més grans, que també donessin resposta a una altra necessitat : la del transport de persones i productes des de qualsevol punt de la terra coneguda.

Al segle XVI, va ser de transcendental importància la tasca desenvolupada per Gerardus Mercator, un flamenc de nom llatinitzat. Va idear la projecció en un pla, de l’esfera de la Terra.

La superfície de la Terra es representava com un rectangle recobert de meridians equidistants i paral·lels de latitud a mesura que s’allunyaven de l’equador, possibilitant que els navegants marquessin el seu rumb de forma senzilla.

Mercator publicà un mapa del món l’any 1569 ( foto ), que va inaugurar una nova etapa en la cartografia. Fins llavors, els navegants havien tingut moltes dificultats per marcar els seus rumbs.

Durant el segle XVI, s’introduïren correccions per calcular la posició nord-sud dels vaixells ( la latitud ).

La longitud ( la posició est-oest ) continuava sent un problema insondable, però cada cop més imprescindible de resoldre.

Els governs de diversos països ( Espanya, Països Baixos, França o Anglaterra ) estimularen la recerca d’una solució per establir fidelment la longitud.

El mateix Galileu Galilei hi treballà cap a 1610, però va caldre esperar fins a mitjans del segle XVIII per trobar un desllorigador efectiu al problema, gràcies a l’enginy del rellotger anglès John Harrison construint ell mateix cronòmetres de precisió, ben estimulat també pel Parlament britànic.

 

                                           Primer rellotge marí realitzat per Harrison.

El secret per determinar la longitud era trobar un mecanisme que fos senzill i fàcil de transportar, servint per determinar l’hora exacta en dos llocs diferents i en el mateix moment.

Es tractava de confeccionar un rellotge transportable i de provada eficàcia. La resposta va arribar en John Harrison que el 1736 va presentar una primera versió del seu rellotge de mar provat en un viatge entre Londres i Lisboa.

Finalment, el 1759 en el transcurs d’un viatge amb destinació a Jamaica, experimentà amb una versió més perfeccionada de l’invent. Durant nou setmanes i mitja de travessia, la màquina només va descompensar cinc segons, l’equivalent a 1,25 minuts de longitud.

L’antic problema de situació dels navegants quedava finalment gairebé resolt del tot.

Harrison continuà introduint millores en el seu rellotge fins al 1775, el final de la seva vida.


 Rellotge marí, amb sistema Cardan de protecció, marcant respecte a meridià 0º (Greenwich)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació