EL REI I LA CAMISA

 

     Una vegada un rei va caure malalt.

“ Donaré la meitat del meu reialme a l’home que sigui capaç de posar-me bo “,va dir. 

     Tots els seus consellers es van reunir per mirar de trobar la manera com es podria guarir el rei. Però ningú no sabia com. Només un va tenir una idea.

“ Si podeu trobar un home feliç, traieu-li la camisa, poseu-la al rei, i es posarà bo “.

     El rei va enviar els seus emissaris a la recerca d’un home feliç. Aquests van viatjar amunt i avall al llarg de tot el reialme, però no en van poder trobar ni un sol. Ningú no estava completament satisfet : si un era ric, estava malalt, si tenia salut, era pobre ; si era ric i tenia salut, tenia una dona dolenta ; o si tenia fills, no feien bondat ... Tothom tenia alguna cosa de què queixar-se. 

     A la fi una nit, quan ja era molt tard, el fill del rei passava per davant d’una cabaneta pobre i va sentir algú que deia : “ Lloat sia Déu, perquè he acabat la feina, he menjat tant com he pogut i ara me’n puc anar al llit tranquil ! Què més puc desitjar? “ 

     El fill del rei, content de sentir-ho, va donar ordres que li traguessin la camisa, que la portessin al rei, i que a l’home li donessin com a paga tants diners com demanés.

     Quan els emissaris van entrar per treure-li la camisa, es van trobar que l’home feliç era tan pobre, que no portava camisa.

 

 

 

LLEÓ TOLSTOI

( Lev Nikolaievitx Tolstoi

 Rússia, 1828-1910 )

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació