ELS MOLLS DE BARCELONA

Una de les parts principals de qualsevol port són els molls, a on atraquen, amarren, feinegen i salpen tots els vaixells que hi fan cap.

 El primer moll que va tenir el port de Barcelona va ser el moll de la Santa Creu (avui desaparegut) construït el segle XV a l’actual Barceloneta.

Després de diverses ampliacions, la gran transformació que va portar la revolució industrial i l’obertura del canal de Suez, al segle XIX, es va donar un impuls al port de Barcelona, que va obtenir el permís per construir el primer moll transversal entre el 1877 i el 1882.

A l’inici del segle XX, el moll transversal es va ampliar i seria conegut com a moll de Barcelona.


La neutralitat durant la primera guerra mundial va convertir el port en un centre de pas i de referència per tots els vaixells que creuaven la Mediterrània. El trànsit de vaixells va portar a la construcció d’una Estació Marítima al moll de Barcelona on embarcaven i desembarcaven els passatgers que visitaven la ciutat o que hi feien escala.

Un dels vapors que hi va fer escala en diverses ocasions va ser el creuer “Conte Rosso” * ( a la foto, atracat a l’Estació Marítima, 1924 ), que cobria la línia entre Gènova i Nova York. Els passatgers descendien per una escala metàl·lica fins la terminal, on recollien l’equipatge i passaven els tràmits legals corresponents. Un cop a terra, com es veu a la imatge tenien a la seva disposició vehicles i carruatges.

*A la foto, imatge del “Conte Rosso” atracat al port de Gènova ( avui port antic de Gènova ). Era un dels transatlàntics més grans de la flota italiana, es va iniciar en la línia atlàntica el 1922 com a part de la flota de Lloyd Sabaudo Line (Torí), que el 1932 va passar a ser de Lloyd Triestino, un dels fundadors de Italian Line. Durant la II Guerra Mundial el van fer servir pel transport de tropes i finalment, va ser torpedinat per un submarí anglès. 

A dia d’avui, on s’aixecava l’Estació Marítima, hi trobem l’edifici circular del World Trade Centre, una de les icones del perfil marítim.

És evident que el port actual de Barcelona ha evolucionat i res té a veure en la fisonomia, sistemes i maneres d’anys enrere. Dels molls han desaparegut els estibadors, singularment abillats amb faixes per salvar musculatura i esquenes. Les grues movibles amb vies, han estat substituïdes per sistemes d’envergadura i tècnica específica, al objecte de carregar i descarregar els vagons contenidors. L’aviació s’ha cruspit els transatlàntics i ara campen creuers monstres per anar a passejar.

Malgrat tot, en els molls del port, a més a més de la brisa marina, s’hi podria respirar la més que mil·lenària història de Barcelona. Depèn de la pinzellada de cadascú.



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació