LA MAR, SEGLE XIX

El segle XIX representa una transformació radical en el món de la navegació. Al mateix temps que es feien les darreres grans expedicions científiques en vaixells de vela , el vapor iniciava la trajectòria naval. 

Ara com mai el domini de la mar dependrà del domini progressiu de la tecnologia, que s’inspira de forma molt especial sobre dues columnes:

* Una és la propulsió mecànica, i tot allò que comporta la construcció i desenvolupament de les màquines de vapor i de les calderes, això primer i després, el motor dièsel. Tot acompanyat del control dels recursos energètics, que impliquen primer el carbó, i després el petroli.

* L’altre pilar del domini de la mar és la tecnologia de les comunicacions en un camí que comença per la telegrafia, passa pels avenços de l’electrònica i acaba amb la revolució informàtica en el segle següent. 

Després de les expedicions científiques del segle XVIII, va començar un fenomen curiós que va consistir en fer més petites les distàncies, es volia fer un món més petit. Això sorgia de l’àmbit britànic que sens dubte eren els avançats comercials i marítims per excel·lència.

Un estímul de primer ordre va ser la necessitat d’apropar l’Índia britànica i la seva metròpoli occidental. Cap el 1820, el viatge d’anada i tornada durava un any per la ruta del Cap de Bona Esperança, circumnavegant el continent africà.

Un pas endavant va consistir en la utilització d’una ruta alternativa que combinava el viatge terrestre i el marítim, bé a través d’Egipte i mar Roig, o bé travessant Síria i Mesopotàmia. Veiem un exemple :

 “ Un emissari destinat al virregnat indi, pels voltants de 1850, podia fer el viatge navegant de Gran Bretanya a Alexandria, fent escala a Malta, anar de Alexandria a El Caire pel riu Nil, i a partir d’aquesta ciutat continuar en una ruta terrestre, a lloms de camells a través del desert, fins a Suez, i llavors embarcar i acabar el viatge per mar fins a Índia. “ 

Un viatge esgotador que es repetia en forma inversa per la tornada. En total, anada i tornada, podia durar nou mesos.

         Va ser efectiu i una solució radical, la construcció del canal de Suez.

 

La construcció del canal de Suez fou possible gràcies a algunes de les aplicacions de la màquina de vapor, fonamentalment en grues per aixecar pesos gegantins, i dragues que podien modelar les costes.

La construcció del canal va durar quinze anys. Una nova via marítima de 161 quilòmetres a través del desert que fou inaugurada el 17 de novembre de 1869.

Aquell emissari a la Índia podia acomplir la missió en menys temps.

Després de l’èxit d’aquest projecte, Fernando de Lesseps, va ressuscitar un altre vell somni : la construcció d’un canal a través de l’Istme de Panamà per tal d’unir els oceans Atlàntic i Pacífic. Els treballs es van iniciar el 1881 però no va ser fins el 15 d’agost de 1914 que es va poder inaugurar la nova via que encara va encongir més el món.

La revolució que va comportar el desenvolupament del telègraf també va contribuir a fer el món més petit. Si cap el 1830 una carta trigava vuit mesos per anar de Londres a Bombai, i el 1870 amb el canal de Suez ja obert, trigava encara un parell de mesos per fer el mateix viatge, un telegrama arribava només en cinc hores, i a més a més, el remitent podia rebre resposta el mateix dia.

L’any 1894, el rei Jordi V del Regne Unit va enviar-se a si mateix, unes paraules que van fer la volta al món en vuit segons. Van anar a través de línies britàniques volant com el vent. En aquesta aventura la telegrafia submarina va tenir un paper molt important.

Cap el 1860 la tecnologia del cable submarí ja estava desenvolupada i amb el canvi de segle hi havia al món uns 315.000 quilòmetres de cable submarí.