LA BOMBA


Aquesta foto correspon a una bomba Orsini que es mostra al Museu d’Història de Barcelona. Era un artefacte explosiu esfèric que en lloc d’activar-se mitjançant una espoleta, s’activa per contacte, explotant per l’impacte contra una superfície. Va ser utilitzada en atemptats durant el segle XIX.

Anem a veure un d’aquests atemptats.

Paulí Pallàs [1] anuncià davant de l’escamot d’afusellament, a on estava per haver tirat dues bombes sense èxit en una desfilada militar quan passava el Capità General de Catalunya, que la seva sang seria venjada pels seus companys anarquistes.

Això havia estat el 24 de setembre de 1893, i un mes més tard el 7 d’octubre, durant la sessió inaugural de la temporada del Liceu, van ser llançades des del cinquè pis a la platea, dues bombes “Orsini”.

Era la meitat del segon acte de “Guillermo Tell” de Rosini, quan la van llançar caient entre les files 13 i 14 del costat dret del pati de butaques, i la segona que es va llançar va a caure a la falda, sense explotar, d’una senyora morta per l’explosió anterior.

Les víctimes van ser vint persones i al voltant de cinquanta els ferits.

No es tractava sols de la venjança particular expressada per Pallàs. L’anarquisme llavors estava molt viu, de les classes populars sorgia ràbia i còlera enfront de la misèria de molts i la riquesa exaltada d’uns pocs, en bona part simbolitzats en el públic del Liceu.

Tots els mitjans periodístics d’aquí i de fora es feren ressò de la tragèdia i durant els dies posteriors no van ser capaces d’enxampar l’autor de la massacre.

Mesos després, fou apressat a l’Aragó l’anarquista Santiago Salvador [2] que tot seguit va ser conduït a la presó que hi havia al carrer Amàlia de Barcelona (a tocar de la Ronda de Sant Pau, avui plaça de Folch i Torres).

Una vegada a la presó va declarar que va llançar les bombes des de darrere del públic i que no es van assabentar de qui era ell. En conseqüència, va poder sortir del Liceu infiltrat en tot el desgavell, i inclús va estar força estona a la Rambla presenciant l’espectacle i la confusió del moment.

Confessava que va gaudir veient la por de la burgesia. Relatava que inclús va xalar veient algun cerimonial de dol des del cap damunt del monument de Colom.

Com seria de curt el seu enteniment que deia que havia arribat a pensar el poder llançar altres bombes des d’aquell mirador de Colom.

Condemnat a garrot vil, en Salvador va arribar al pati públic de la presó del carrer de la Reina Amalia, Pati de Corders, un xic ensorrat, aterrat al veure el patíbul amb l’artefacte i el seu botxí, i rodejat de espectadors que feien multitud. No obstant, va exclamar vives a l’anarquisme i, ja amb l’argolla al coll, va intentar cantar un himne que quedà estrangulat

 

Santiago Salvador

[1] Paulí Pallàs i Latorre
    Cambrils, 1862 – Barcelona, 1893
    Va tenir una infància molt difícil i va passar períodes de fam.
    Va aprendre sol a llegir i escriure.
    Va ser un gran lector de literatura anarquista.
 
[2] Santiago Salvador Franch
    Caltellseràs (Baix Aragó), 1862 – Barcelona, 1894
    Fill de pares camperols acomodats.
    Als 16 anys se’n va anar a Barcelona.
    Taverner, jornaler i també venedor d’alcohol de contraban.
 
A cada època els seus grillats, grillades, i els seus llunàtics i llunàtiques.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació