LA HISTÒRIA D'ABANS D'AHIR

Des de l’1 d’abril del 1939 fins el 20 de novembre del 1975 a Catalunya com a la resta de l’Estat es va viure una dictadura militar òbviament allunyada de qualsevol principi democràtic.

Hi ha que afegir a Catalunya la repressió social i política, a més a més de la persecució de la nostra identitat.

La continuïtat amb el passat va ser salvada de manera més simbòlica que real, pel retorn del president de la Generalitat republicana a l’exili, Josep Tarradellas. Però no es va retornar a l’Estatut republicà, sinó que es va haver de redactar primer una nova Constitució (1978) que restaurava la monarquia en la persona del Borbó Juan Carlos.

Del 1980 ençà Catalunya, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia (1980), té novament Parlament propi.

La guerra incivil havia assolat el país entre el 1936 i el 1939 acabant amb la derrota del bàndol republicà i la fi de l’experiència democràtica ocorreguda des de 1931.

Trist final d’una segona experiència republicana, després del primer fracàs del febrer de 1873 al desembre de 1874, encara que aquesta vegada va ser pitjor, tres anys de guerres miserables i tot seguit quaranta anys de dictadura militar, amb el dictador morint al llit i “canvis” sense ruptures.

Per a Catalunya, la desfeta va implicar l’intent seriós, des de l’època de Felip V, de destruir totalment els fonaments de la nostra personalitat. El franquisme, sense cap exageració, va iniciar fredament un autèntic procés de genocidi i canvi cultural per imposar la història, les maneres i la llengua en tots els àmbits i nivells. 

No obstant, dins de l’etapa franquista, en especial a partir de la dècada de 1960, Catalunya va viure els canvis més profunds de la seva història en les seves bases humanes i econòmiques, i es va produir sense tenir cap institució ni cap poder autòcton que pogués assimilar, planificar i dirigir aquests profunds sotracs.

Hi ha que esmentar com molt significatiu el fet que en aquests anys es va doblar la població absoluta passant de tres milions d’habitants a sis, i també la rebuda d’una autèntica allau d’immigrants d’altres indrets de l’Estat, el canvi de bona part de la seva infraestructura productiva industrial i de mercat, augmentant exageradament la supremacia del Barcelonès i comarques adjacents, que foren també deteriorades per l’especulació i l’apilament dels nouvinguts, creant carències fonamentals en els serveis bàsics, educació i sanitat, i a més a més la estructura de noves xarxes de carreteres incloent autopistes 

Mentre això esdevenia a l’interior, les institucions catalanes en concret la presidència de la Generalitat i la presidència del Parlament, tot sigui dit titllades de endimoniades pel règim, van viure simbòlicament a l’exili per mantenir la flama encesa de la legalitat arrabassada per les armes.

Així, l’any 1940, després de l’afusellament del president Companys atribuint-li el sarcàstic delicte de “rebel·lió militar” quan era una persona que s’havia mantingut fidel a la legalitat vigent republicana, doncs després d’aquest magnicidi, el president del Parlament a l’exili, Josep Irla, d’acord amb les lleis del Parlament, va assumir la presidència de la Generalitat.

L’any 1954, a l’ambaixada de la República Espanyola a Mèxic, un grup de diputats va elegir president provisional de la Generalitat Josep Tarradellas i Joan.

També la presidència de la institució parlamentària es va mantenir simbòlicament viva en la persona de Francesc Farreras i Duran.

Quaranta anys de franquisme va significar que una majoria de catalans, a causa de la censura ferotge i estricta dels mitjans de comunicació franquista del moment, conseqüència del control ideològic exercit a l’escola, ignoraven i se’n van assabentar per primer cop de l’existència del president Josep Tarradellas, i de la tossudesa i fe amb què es va mantenir viva, a l’exterior, les institucions.

No obstant, l’oposició al règim franquista, la més efectiva, va néixer des de dins i va presentar dues fases, la de la postguerra que es pot considerar ja vençuda al començament de la dècada de 1950, i la d’una nova generació nascuda ja en el període franquista que es va iniciar al final de la dècada de 1960 i va ser molt activa fins a la mort del dictador. Cal destacar la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya creada l’any 1969 i, sobretot, l’Assemblea de Catalunya, instància unitària on s’aplegaven partits polítics, sindicats obrers clandestins, on va ser molt important el paper de Comissions Obreres, moviments ciutadans, col·legis professionals, personalitats a títol independent ...

En la seva primera declaració, l’Assemblea de Catalunya, entre d’altres qüestions, va manifestar la voluntat de connectar amb la legalitat republicana perduda i amb les seves institucions. En aquest sentit, el punt número 3 d’aquesta declaració inicial assumia el nucli històric de la identitat nacional, en exigir :

“ el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació “

L’Assemblea de Catalunya, com a aglutinant de l’oposició unitària de Catalunya, es va mantenir fins a la celebració de les primeres eleccions generals democràtiques de 1977.

Com a la resta de l’Estat, a Catalunya es va produir després de la mort d’en Franco, una intensa mobilització popular per l’amnistia i les llibertats democràtiques, a les quals s’afegia al nostre país, l’exigència de l’autogovern.

L’11 de setembre del 1977 la voluntat col·lectiva del país va quedar palesa en una gegantina manifestació de més d’un milió de persones clamant per la defensa dels principis proclamats per l’Assemblea de Catalunya.

Aquesta manifestació popular va estar a la base de la decisió del govern de Madrid de restablir la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre del 1977, mitjançant un reial decret-llei en la persona de l’exiliat Josep Tarradellas.

El 25 d’octubre de 1979, el poble de Catalunya va aprovar majoritàriament en referèndum el projecte d’Estatut elaborat per una comissió constitucional del Congrés de Diputats.

La primera sessió del Parlament va tenir lloc el 10 d’abril de 1980 i la seva presidència va recaure en Heribert Barrera de ERC.

 

Manifestació a Barcelona al final del franquisme.

Des del 1975 fins a entrar en la dècada dels vuitanta, potser va ser un temps d’esperança, no tant de confiança, que va generar un xic d’il·lusió, encara que ben segur no es va obtenir una resposta massa galdosa.