RMS SOLWAY
“Solway” va ser el nom d’un dels primers vaixells a vapor dedicats a passatge. Era anglès i per tant, el seu nom anava precedit de les sigles RMS ( al servei de sa majestat reial ). Vull explicar el seu final.
Quan pensem en vaixells de pal·les laterals, ens ve a la memòria els que circulen pel riu Mississipí a Estats Units des de l’interior fins al golf de Mèxic. No obstant, en els inicis, la incorporació de les màquines de vapor als vaixells va ser amb propulsió no d’hèlix, sinó amb pal·les a cada costat. Aquest sistema, amb el temps, va quedar reduït a navegació en aigües relativament tranquil·les, com pot ser-ne les d’un riu, ja que en mars oberts i amb les onades i vents derivats de situacions dures de temporal, a on el vaixell fa inclinacions de costat a costat, les pal·les resultaven de mal funcionament.
A més a més, la incorporació
del vapor va ser mantenint l’ús de les veles, com és un bon exemple el vapor
Solway. Necessitaven emmagatzematge de carbó i quan aquest s’acabava, s’havia
de canviar a la navegació a vela. I en el cas concret dels vaixells de pal·les,
s’havia de passar a la vela, en els casos de forts temporals.
Aquests són obstacles inicials
que es van anar millorant al llarg del segle XIX, fins arribar a finals de
segle que els vapors ja tenien màquines millorades, anaven amb propulsió
d’hèlix i la navegació a vela quedava reduïda a minories o activitats
esportives. També cal tenir en compte que haver o no d’utilitzar veles,
repercutia en el nombre i les qualitats dels tripulants.
En el naufragi encara es van
poder salvar 98 persones, pels mitjans d’a bord, però van ser 35 els morts,
inclòs el capità Duncan.
Es considera el primer gran vapor de passatgers que va naufragar a les costes espanyoles. Es podria dir que va ser un dels primers naufragis dels viatges de turisme nàutic.
Aquest paquebot pertanyia a una naviliera britànica amb flota per viatjar des de Londres (Blackwal, barri marítim en el revolt de Greenwich) fins a les Índies Occidentals ( Antilles, Bahames ), amb ports entremitjos de proveïment com A Coruña, Vigo o Madeira.
Com a conseqüència d’aquest trist esdeveniment, A Coruña va deixar de ser port entremig de parada, fet que va marcar aquest port durant molts anys com a no aconsellable, pel fet d’estar massa a prop de la Costa da Morte.
A rel d’aquesta tragèdia el govern anglès va fer una seriosa advertència al govern espanyol, denunciant la falta de fars, senyals marítimes i mitjans de salvament en les costes de Galícia.
D’aquí van sorgir els projectes de construcció dels fars de Fisterra, Vilan i el de les illes Sisargas.
La Costa da Morte és en
especial, la franja de costa gallega que va des de l’illa de Sálvora, ria d’Arousa,
fins a la mateixa A Coruña.
Aquesta costa pertany a la banya peninsular a on arriben molts dels temporals atlàntics, amb vents i onades que en la majoria dels casos arriben frontals a unes costes escarpades, rocoses amb moltes zones de baixos que són veritables trampes, que poden immobilitzar a qualsevol vaixell que desgraciadament hi posi la proa.
Fins a mitjans del segle XIX no es van a començar a col·locar fars lluminosos en els caps més significatius i encara i així, la seva efectivitat va tenir efecte cap a finals de segle amb la incorporació de la electricitat.
Batejar aquesta costa amb la mort, prové de la infinitat de vaixells que hi van perdre la vida sobretot durant aquest segle XIX i l’arribada dels primers vapors. Resulta una zona en especial perillosa la central que va des del cap de Fisterra, fins les illes Sisargas.
En qualsevol moment escriuré
alguns dels naufragis tràgics d’aquest segle sinistre, que afortunadament avui
en dia són salvats pels recursos de les noves tecnologies de navegació.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada