L' ANY DE LA PICOR

Segons les cròniques i la tradició expressada, cap el 1471 Barcelona va patir una esfereïdora plaga de puces.

Infectades per les rates, les picades d’aquests insectes van transmetre als humans una terrible malaltia, la pesta, calamitat estesa per Europa durant l’època medieval.

A la mortaldat de l’epidèmia, s’havia d’afegir un període de fam i misèria, com a conseqüència de l’abandó dels camps i les feines productives.

Vegem la llegenda que explica de quina manera van arribar aquests insectes a Barcelona.

 

Es tractava d’un temps quan encara Barcelona estava envoltada de muralles. Parlarem d’un dels carrers més típics de la ciutat, es tracta del carrer Basea, que encara avui existeix una part amb el mateix nom, entre Argenteria i Jaume I, a prop de Via Laietana.

En aquell temps, a banda i banda del carrer hi havien cases benestants, grans casalots i bells palaus on vivia gent molt rica.

Entre aquells edificis hi havia l’anomenada casa de les Puces, origen d’aquesta història.

 

En aquella casa singular hi vivia una dona vella immensament rica. La seva fortuna era tan gran que es podia permetre tenir dotzenes de servents que només treballaven per ella. S’ocupaven de qualsevol cosa que la dona pogués desitjar i no li calia preocupar-se per res més. Però malgrat que posseïa molts diners, no sabia com passar l’estona. Es fastiguejava miserablement, veien com passaven les hores i els dies sense fer res fins que un dia, avorrida, demanà a Nostre Senyor un favor : volia alguna cosa per distreure’s. Li pregar que li enviés una bestioleta ben petita, viva, juganera, corredora i saltadissa, que fos esquerpa i no es deixés agafar. D’aquesta manera, tindria la distracció d’empaitar-la.

I doncs la seva demanda va veure’s acomplida, rebent uns animalons creats segons els seus desitjos que li permetien entretenir-se : les puces.

Ves, els primers dies la dama estava molt contenta amb el seus nou passatemps, però heus ací que la vella era poc traçuda i cada cop que intentava agafar-ne un, l’insecte li picava amb una bona fiblada, i és clar, l’insecte quedava amb llibertat.

L’animal fugia i s’amagava pels racons més inaccessibles de la casa. Sense res que les aturés, les puces es multiplicaren i aviat passaren a la casa del costat, per estendre’s tot seguit a la resta del carrer i després a la ciutat sencera, des d’on, finalment, s’haurien escampat arreu fins a constituir la tan temuda plaga de pesta.

 

No cal dir que aquesta història s’esdevingué l’any de la picor, és a dir, en una època remota i que segons la tradició popular va ser l’any de les puces i les seves malignes conseqüències.

 

Com hem dit al principi, actualment, del senyorial carrer de Basea, només en resta un petit tram i la suposada casa de les Puces fou una de les moltes que l’obertura de la Via Laietana faria desaparèixer.

 

***

 

Si us ha agradat, bé  ...  i si no  ...  què hi farem !!!

 

 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació