LA MAR DE DÉUS I MONSTRES

Barca votiva sarda del primer mil-lenni abans de la nostra era.

La mar és diferent i infinita, no se li coneix principi ni fi. Les aigües i les criatures marines ( les reals i les imaginàries ) no es governen de la mateixa manera que la nostra societat i els éssers terrestres. L’home tampoc pot afrontar la mar en condicions iguals, però no obstant des de fa més de cinc mil anys, la Mediterrània, una petita part d’aquesta immensitat aquosa que omple l’espai més gran del nostre planeta, ha servit com a font de riquesa, de comerç, de pesca, de conquesta, d’intercanvi i de coneixença, en aquest món proper que en diem occidental.

El món marítim, de naturalesa tenebrosa, ha facilitat la expansió i projecció de les civilitzacions, en una contraposició que posa de manifest la seva mateixa incertesa i condició canviant, fou fronterera i també sinuosa com a reflex de les seves característiques materials, com així li atribuïren societats diverses en èpoques molt diferents.

Com afronta l’home la mar ? Intentant conèixer-la i intentant dominar-la. En aquest procés, llarg i no acabat, han tingut una importància vital tant la lenta evolució de la tècnica i de la ciència com les construccions ideològiques forjades per abastar allò que no es pot saber, i utilitzades per mantenir un control, un ordre, social sobre les comunitats marítimes.

La mar ha estat l’escenari de la creació d’un immens univers poblat per déus, éssers sobrenaturals i monstres. Es tracta de tot un món diferenciat i regit per pràctiques rituals i creences que han servit per conjurar el temor, explicar allò imprevisible, justificar allò inevitable i posar límits organitzats de la vida col·lectiva.

Totes les cultures que l’han compartit també han sentit la necessitat d’integrar-lo, de socialitzar-lo. Però com es pot posar dins de la societat  un medi que impressiona i intimida ? Com fer comprensible una massa immensa en extensió, enorme en profunditat, que cobreix la major part de la terra i sembla un món de tenebres ?

Les cultures més antigues de la Mediterrània , l’egípcia, la minoica, la micènica o la fenícia i les de l’època clàssica que donaren origen al que avui coneixem com la tradició grecoromana, adoptaren el que, per contraposició amb el cristianisme, podríem denominar una “estratègia positiva”; és a dir, deïficaren la mar i els seus elements elevant-los als panteons, perquè també eren , o eren essencialment, generadors de la vida i conductors cap a la mort. 

Llum i tenebres.

De nou, l’ambivalència cultural que identifica el medi marí, tal com també caracteritza la naturalesa de descriure, comprendre i interpretar tot allò considerat sagrat.

El símbol del vaixell com a mitjà de transport cap a l’altre vida, on s’arriba creuant un camí sovint fet d’aigua, un riu, un llac, un mar, és dels més antics en la història de les civilitzacions mediterrànies, i continua vigent avui com a metàfora cristiana del trànsit cap a l’altra riba, on (potser) la resurrecció seguirà a la mort.

Les barques mortuòries són presents a les tombes de l’antic Egipte.

 

***

Una tromba marina s’ha pogut interpretar com la fúria desaforada dels Déus, mentre que les costes perilloses s’han imaginat moltes vegades habitades per éssers malignes que portaven els mariners a la perdició.

 

***

 

La Mediterrània, la mar de Déus i monstres ?
( una manera d’analitzar la nostre joia aquàtica )

 

 

Del llibre “Creences de la mar”
Museu Marítim – Angle Editorial
Desembre de 2003