BELLVITGE

Hi ha un punt, un lloc mig amagat gairebé desconegut rodejat d’un parc modest recentment remodelat, que sobreviu enmig d’edificis alts i densos d’apartaments, limitat per una autopista curull de circulació quasi permanent amb rotonda soterrada de l’autovia i un gran hospital a quatre passes.

Es tracta de l’Ermita de Bellvitge, o si sou religiosos, hauria de dir l’ermita de Santa María de Bellvitge. Aquest és un lloc que prestigia la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, si més no és una antiguitat que mostra els orígens d’aquesta població que avui en dia, malgrat tot, no és altra cosa que un barri de Barcelona disfressat d’una ciutat que fou, però que avui sols és lleugerament diferenciada de la capital per uns rètols i poca cosa més raonable.

Aquest pla de la sortida a mar del Llobregat, de manera documentada, comença a tenir personalitat pròpia cap el segle X quan l’esposa del vescomte de Barcelona fa una donació de terrenys al  Monestir de Sant Cugat. Pel que diuen els historiadors, es tractava d’una barcelonesa d’origen got/germànic que sembla ser es deia Amalvigia, creant-se una capella, una masia i la intenció de conreà els terrenys que la envoltaven.

És clar, aquest nom inicial, evidentment rar, deriva en Malvitge potser degut a les aigües insalubres de la zona, a voltes castigada per arribades d’un Llobregat portador d’aigües insanes de pluges fora de mare. Però per contraposició, quan mica en mica la zona adquireix un aspecte presentable i adequat, acaben batejant Bellvitge, canviant el dolent per bo.

Ens diuen que es té documentació de la ermita en el segle XIII.

Sota la estructura actual es conserven els murs de l’edifici romànic inicial. En excavacions modernes (1979/1981), es trobaren tres tombes amb un aixovar de tres olles de ceràmica que daten del segle XI.

Que se sàpiga, des de 1375 hi havia un edifici annex a la ermita, on hi vivia el ermità que tenia la obligació de la custòdia i cura del temple. A canvi, ell i la seva família podien explotar les terres que els envoltaven.

Un dels primers ermitans del que es té constància, se sap que preocupat per donar acollida als que per aquest lloc passaven, demanà permís al bisbat per construir un petit alberg per als pelegrins, lloc que derivà per lògica d’acolliment. en un petit hospital.

Aquest fet farà canviar el nom inicial Provençana, probablement d’origen romà, a l’actual l’Hospitalet de Llobregat..

Aquesta església actual ha necessitat sovint de reparacions i renovacions, sigui per les crescudes d’invasió de sediments per les crescudes accidentals del Llobregat, o sigui per les successives guerres i revoltes com Guerra dels Segadors, Guerra de Successió, Guerra del Francès o senzillament per les conseqüències de l’aixecament militar de 1936/1939. No obstant, sempre ha estat reparada o refeta.

Evidentment, és un símbol de la ciutat, més enllà del seu caràcter religiós, malgrat que estigui dissimulat, i fins i tot amagat, pel bullici propi de la època actual. Una formiga enmig de milions de coses.