BOTIGUES DE PUÇA

Ens volem referir a les planxadores.

Les primeres idees per allisar la roba les van tenir els grecs. Utilitzaven una barra de ferro cilíndrica escalfada al foc i la passaven per la roba.

Al segle I, els xinesos van fer unes paelles de metall que passaven sobre els teixits.

A casa nostra, quan encara no hi havia planxes per la roba i es volia allisar una tela, un vestit o qualsevol teixit, hi havia diverses fórmules casolanes per fer-ho. Una era omplir d’aigua calenta una ampolla de vidre i passar-la amb força, una i altra vegada sobre l’arruga, fins a eliminar tots els plecs. Un altra era planxar la roba asseient-s’hi al damunt. Es plegava ben bé la peça, s’aplanava amb les mans i en seure-hi a sobre s’allisava.

Des del segle XVII a Europa, es van començar a utilitzar unes peces de ferro d’un gruix que oscil·lava entre dos i tres centímetres, que eren escalfades al foc o a les brases. Posteriorment es va dissenyar una nova planxa formada per una caixa de ferro que s’omplia amb aigua bullent o carbó calent, el qual calia anar ventant.

L’aparició de la planxa de ferro i l’aplicació del midó representà un gran avenç. Permeté planxar la roba molt més còmodament i, sobretot, amb més eficàcia.

A finals del segle XIX, el novaiorquès Henry W. Seelyva obtingué la primera patent d’una planxa elèctrica. Per les mancances en l’abastament d’electricitat a les llars, l’ús d’aquesta primera planxa elèctrica va quedar reduït a àmbits industrials i experimentals.

A Europa, el primer model de planxa elèctrica va aparèixer l’any 1913 a França. En un primer moment, l’invent va tenir una aplicació professional i van aparèixer les primeres planxadores.

Les modes en la manera de vestir també han influït en l’ús i la utilització de la planxa. Abans els plecs ben marcats donaven a la roba categoria de ben planxada. Després, la va tenir la que no en presentava cap i era completament llisa. Fins i tot en algunes èpoques es valorava si la roba rondinava o parlava en portar-la. En caminar, els enagos ben planxats feien un soroll tot especial, que la gent interpretava amb els mots, com canterells : dilluns dimarts, dilluns dimarts ... !

A casa nostra, pel seu baix cost i perquè no era un aparell gaire complex d’utilitzar, la planxa elèctrica d’ús casolà va ser el primer electrodomèstic que es va introduir massivament a les llars, malgrat les restriccions elèctriques dels anys trenta i quaranta que van retardar-ne la implantació. A la dècada dels anys seixanta la majoria de cases ja tenien planxa elèctrica.

A Catalunya, encara avui poden trobar establiments de planxadores, que tenen l’origen als primers anys del segle XX. Al carrer de les Arenes, sota el carrer Avinyò, avui plaça de George Orwell, s’obrí el primer negoci de planxadora de la ciutat de Barcelona. Potser fou la primera que introduí el nou sistema de planxar la roba.

Li deien la Puça i per això aquella via fou coneguda popularment com carrer de la Puça. Aquella planxadora donà el seu nom a l’ofici i durant un temps les professionals foren anomenades puces i els seus establiments botigues de puça.

Però aquella activitat no donava suficient per viure i la majoria de dones que s’hi dedicaven compaginaven aquesta feina amb les de cosir, repassar la roba i apedaçar. Era considerat un ofici pobre i amb escassos beneficis, per això l’Ajuntament autoritzà poder obrir botiga sense haver de pagar cap contribució ni impost.

El dia a dia de les planxadores començava ben d’hora, amb les feines de la casa. Era a la tarda quan es dedicaven a planxar. La clientela hi acudia amb una sola peça, sobretot camises i enagos. Per identificar-ne el propietari, s’escrivia el nom en un paper i es fixava a la roba amb una agulla de cap. Sota la post de planxar, s’amuntegaven en un gran cove totes les peces a planxar. Ben a prop hi tenien sempre un parell de recipients amb midó i trossos de bòrax (sal avui utilitzada en detergents), productes per endurir el planxat i fer més duradora la roba blanca, aplicats particularment als colls i els punys de les camises d’home o els enagos de les dones.

Els dissabtes les planxadores es dedicaven a atendre la gent que anava a recollir la roba i els diumenges no treballaven, però si s’esqueia alguna festivitat important, la clientela hi anava de bon matí a buscar la roba ben planxada i a punt de lluir.

 

Font:
Dones de Barcelona
Elisenda Albertí, 2012