DESCONCERT i DESAFECCIÓ

.         Ha començat el mes de juny i moltes famílies amb infants escolars els hi creix l’angoixa de trobar solució a les llargues vacances escolars que s’acosten.

Hi ha una minoria, molt minoritària, que ho té solucionat. Disposen de diners i la criatura anirà a una colònia d’estiu.

Però hi ha infinitats de famílies que no poden suportar aquesta despesa. Les criatures estaran pels carrers dels barris aprenent a no ser persones amb futur ordenat, correcte i prepositiu.

No trobar solució o girar l’esquena al problema, ens fa més miserables i més pertanyents a societats sense aspiracions de millora.

.         Cada dia hi ha infinitat de desnonaments judicials, gent que es queda al carrer, gent sense sostre i perduda miserablement per les ciutats.

Trobar lloc permanent per viure és cada dia més difícil i inassequible per a tothom, però en especial pels joves que s’incorporen a la societat, tant els que disposen de treball com els que l’estan buscant.

Tenir un lloc adequat per viure és un dret necessari que no existeix per a tothom.

.         Sempre han existit catàstrofes naturals de terratrèmols, riuades o fenòmens diversos. Però, últimament, estem vivint extrems climàtics dia a dia, a qualsevol part del món. La població mundial creix i creix i els problemes es compliquen i s’agreugen.

Tenim solucions, les coneixem i malgrat tot dediquem esforços, energies i treballs en mantenir la classe militar i tots els estris inimaginables, terra, mar i aire, per dedicar-nos a fer guerres, a destruir i enviar a la misèria a pobles i més pobles.

Un ignorant com jo, es permet plantejar aquests tres simples i coneguts exemples de problemes a resoldre. És clar, una cosa és parlar-ne i un altre és profunditzar-ne, estudiar mancomunadament solucions, elaborar projectes, plans d’acció, treballar-los i veure la manera de fer-los efectius.

Sens dubte, ara entraríem en el camp de la política i dels que es dediquen a ella.

Estem en un setmana de propaganda electoral, diumenge votarem per “Europa” i no fa pas gaire vam anar a votar per “Catalunya”. Ens parlen, a voltes ens deixen sords, des de totes les tendències, però “ens parlen” i no ens fan proposicions elaborades per executar a llarg termini amb garantia i credibilitat d’execució.

El primer punt, el de l’ensenyament en general i no tan sols de la problemàtica estiuenca, em fa pensar amb Finlàndia que molts anys enrere i en els àmbits nòrdics, era un país de borratxos i poca cosa més. Ja fa molt temps va emprendre seriosament un pla nacional en el tema ensenyament i educació, a la vegada que va advocar per una industria de les noves tecnologies. Era una aposta de futur i aquella imatge denigrant, ha estat feliçment canviada.

El segon punt de poder exercir el dret d’on viure, em fa pensar en la ciutat de Viena a on els experts diuen que ja fa molt temps van fer esforços per recolzar adequadament el lloguer a preus assequibles i a hores d’ara ha deixat de ser un problema, tenint en compte que respecte a Barcelona, Viena és una ciutat tant o més visitada. En sentit negatiu, a Barcelona acabem de tenir vuit anys d’una alcaldessa que va accedir a la batllia gràcies a precedir d’un moviment de protesta als desnonaments. Doncs després de dos mandats, no veig cap pla per millorar i adequar lloguers, llocs i preus, ans al contrari cada dia és pitjor.

El tercer punt directament relacionat amb la desaparició de tot allò que olori a militar, és a dir fer desaparèixer les guerres, com a principal causant de malmetre esforços i energies en “destrucció”, en comptes de dedicar-los a millorar la situació general de supervivència del planeta, és avui en dia una utopia però que tard o d’hora tindrà els seus efectes, que voldríem no fossin irremeiables.

He titulat la reflexió “desconcert” i “desafecció”. Desconcert o desànim de moltíssima gent al veure que els polítics parlen, a voltes pels descosits, i no aconsegueixen posar en pràctica possible projectes que solucionin aquests i moltíssims altres problemes existents. Problemes que potser no afecten a uns pocs però que ataquen directament a la gran majoria. I llavors, com a conseqüència, ve la desafecció, allò tan típic de tirar-ho a l’esquena i deixant anar “ que s’ho facin ! ” i ens convertim en “abstencionistes”.

Si us plau, siguem-ne conscients i anem a votar diumenge i cada vegada que ens convoquin. La alternativa és el govern d’un quants, i això és una experiència que ja vaig viure desgraciadament durant quaranta anys. Allà no calia votar, els que manaven ja ho feien solets.