LA VALL DE BOÍ

Hauríem de dir “ Els tresors de la Vall de Boí”, un dels llocs on es concentra una proporció més gran d’esglésies romàniques de gran valor històric, artístic amb vuit temples i una ermita.

Situem-nos. Estem parlant d’un territori allunyat 250 quilòmetres de Barcelona, unes tres hores en cotxe. Està a l’Alta Ribagorça, entremig de la Vall d’Aran al nord, a l’est té el Pallars Sobirà, Sort i Andorra, a l’oest les valls orientals d’Osca i al sud la capital comarcal del Pont de Suert. Hi trobarem entitats municipals com Barruera i Durro. La seva activitat econòmica tradicional ha estat la ramaderia i la silvicultura (és a dir, l’explotació de boscos, majoritàriament de l’Estat).

Des de fa vint-i-cinc anys el territori s’ha emplenat d’hotels, pensions i allotjaments de turisme rural propiciats pel reconeixement internacional dels tresors en obres d’art i edificacions, en bon estat de conservació, de l’art romànic. L’any 2000 la UNESCO va declarar tot aquest conjunt Patrimoni de la Humanitat.

Els visitants poden trobar un Centre de Romànic a Erill la Vall, on s’explica com era la vida en aquesta zona pirenaica a l’edat mitjana i com es va construir aquest impressionant conjunt monumental.


 (1) SANTA MARIA DE CARDET. Destaca l'ornamentació de la seva porta.
(2) SANT JOAN DE BOÍ. Disposa de pintures molt destacades.
(3) SANTA MARIA DE COLL. Mostra una arquitectura molt unitària.

(4) NATIVITAT DE DURRO. Es distingueix per tenir un campanar d'estil llombard 
                                             ( dents de serra i arcada cega ).
(5) SANT QUIRC DE DURRO. Ermita molt senzilla decorada amb un dels frontals                                                     més cèlebres.
(6) SANTA MARIA DE TAÜLL. A l'inici del segle XX, un equip d l'IEC (Institut d'Estudis Catalans), liderat per Puig i Cadafalch va decidir desenganxar les pintures que cobrien completament aquesta església i dur-les a Barcelona per evitar que fossin venudes als Estats Units.
(7) SANT FELIU DE BARRUERA. Especialment bonica pel porxo de la porta.
(8) SANT CLIMENT DE TAÜLL. L'església més destacada de tota la vall. És possible veure-hi la totalitat de les pintures tal i com les veien els coetanis gràcies a una espectacular recreació virtual.
(9) SANTA EULÀLIA D'ERILL LA VALL. El seu campanar és el més ben fet tècnicament de tot Boí. En l'interior hi han còpies d'un conjunt escultòric important.

“ En un temps en què no hi havia imatges enlloc, entrar en una

església romànica devia resultar una experiència impactant.

Els estaments poderosos, com la noblesa i sobretot el clergat,

van aprofitar aquest poder per convertir les portades i els absis

de les esglésies en relats al servei d’un programa ideològic.

Els que tenien més diners contractaven els millors artistes. “

 

Font principal :

Revista Sapiens, abril 2014.                                                                             

                                              


 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LLEBEIG o GARBÍ

Imatge
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...
Més informació

GREGAL

Imatge
  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...
Més informació

LA CANUDA

Imatge
El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...
Més informació