RIERALAMA

Em volia referir al tramvia que hi va haver entre aquestes dues poblacions. A la foto un tramvia, ple de gom a gom, passa per davant de l’Ajuntament de Mataró, l’abril de 1964. És clar, el tren passa vorejant la mar per tot el Maresme, donant “servei” a totes les poblacions de vora mar, però i les del interior com Tiana, Teià, Alella ... ? Un tal Antoni Gallart va ser el promotor del tramvia Montgat-Tiana amb la finalitat de connectar l’estació del ferrocarril i la població interior de Tiana. Vista l’experiència, ho va proposar a Mataró per connectar amb la veïna Argentona a on va trobar el recolzament decisiu d’un fill d’allà, en Eduard Fortí, anomenat el Groc que va ser clau per tirar endavant el projecte. Es tractava d’una distància de 5,8 quilòmetres. Les obres de construcció van començar el 1926 amb molta polèmica per la instal·lació del fil elèctric de contacte aeri tot aprofitant els pals de l’enllumenat. En el traçat del seu recorregut es van establir deu parades i le...

Els paios com jo, gent que tirem més a ignorants que a altra cosa, més aviat sempre hem vist o imaginat l’illa de Sicília com un territori italià confús, ja sigui per la imatge donada per les pel·lícules de “lladres i serenos” que ens han arribat d’Estats Units, o per les notícies d’Itàlia a on era territori vist sempre envoltat de màfies que sembla que manaven més que el govern de torn. Hem imaginat els seus habitants com sols “els del sud d’Itàlia”, que parlaven quelcom diferent, eren més negrots de pell actuant com complements necessaris, encara que inferiors, de la població italiana. Hauríem de valorar que és l’illa més gran de la Mediterrània, a més a més d’estar al bell mig del Mare Nostrum, té una orografia variada amb volcà viu important, i un munt de quilòmetres marítims a costat i costat. I per sobre del seu estat físic, hauríem de conèixer que donada la seva situació estratègica, té a les espatlles una història molt llarga. I aquesta petita reflexió ve a tomb perquè una ...

Barca votiva sarda del primer mil-lenni abans de la nostra era. La mar és diferent i infinita, no se li coneix principi ni fi. Les aigües i les criatures marines ( les reals i les imaginàries ) no es governen de la mateixa manera que la nostra societat i els éssers terrestres. L’home tampoc pot afrontar la mar en condicions iguals, però no obstant des de fa més de cinc mil anys, la Mediterrània , una petita part d’aquesta immensitat aquosa que omple l’espai més gran del nostre planeta, ha servit com a font de riquesa, de comerç, de pesca, de conquesta, d’intercanvi i de coneixença , en aquest món proper que en diem occidental. El món marítim , de naturalesa tenebrosa , ha facilitat la expansió i projecció de les civilitzacions, en una contraposició que posa de manifest la seva mateixa incertesa i condició canviant, fou fronterera i també sinuosa com a reflex de les seves característiques materials, com així li atribuïren societats diverses en èpoques molt diferents. Com afronta l’hom...

Abans de explicar quelcom d’alfabets, permeteu-me fer una petita explicació històrica sobre l’ escriptura o la necessitat que sempre ha hagut de comunicar-se. L’escriptura ha estat una de les més grans troballes de la humanitat. La seva sola existència ens ha permès passar de la Prehistòria a la Història d’una cultura qualsevol. Allò expressat d’alguna manera escrita, ha permès als historiadors emetre teories aproximades de les cultures més antigues. Es pot dir que l’escriptura va aparèixer simultàniament fa uns 5.000 anys a Sumèria (Irak) i a Egipte , i es va estendre ràpidament a la Índia i a Xina. Sumeris i egipcis van deixar constància de les seves activitats a partir de pictogrames o dibuixos amb significat, logigrames o unitats mínimes que representaven una paraula, evolucionant cap a una escriptura de les formes més curioses, la que es denomina cuneïforme , antic sistema d’escriptura mesopotàmica. Fins a l’expansió de l’alfabet, a Mesopotàmia i a Egipte, va ser utilit...

Experiència personal. A l’Escola Nàutica, l’assignatura de Geografia va ser important i a la vegada atractiva. Era el temps de viatjar virtualment per les costes de tot el món i conèixer tants i tants llocs nous, que mai havies vist o escoltat en els mitjans de comunicació.   Hi havia un indret, les “islas Columbretes”, desconegudes, modestes per minúscules, que van quedar tímidament senyalades en el mapa i que quedaven en la memòria com una entitat que algun dia potser arribaria a conèixer. Navegant, la ruta d’un dia obligava a passar a prop. Doncs, he de manifestar la meva impressió emotiva al conèixer finalment quelcom proper que per petit passava desapercebut, però que estava allà mostrant la seva existència dins de la seva modesta soledat en mig de la mar.   Aquests illots o illes Columbrets , és un petit arxipèlag d’origen volcànic, distribuïts en quatre grups, illa Grossa, la Farrera, la Foradada i el Carallot, a més a més de petits esculls i baixos, que sols mostren un...

Segons les cròniques i la tradició expressada, cap el 1471 Barcelona va patir una esfereïdora plaga de puces. Infectades per les rates, les picades d’aquests insectes van transmetre als humans una terrible malaltia, la pesta , calamitat estesa per Europa durant l’època medieval. A la mortaldat de l’epidèmia, s’havia d’afegir un període de fam i misèria, com a conseqüència de l’abandó dels camps i les feines productives. Vegem la llegenda que explica de quina manera van arribar aquests insectes a Barcelona.   Es tractava d’un temps quan encara Barcelona estava envoltada de muralles. Parlarem d’un dels carrers més típics de la ciutat, es tracta del carrer Basea, que encara avui existeix una part amb el mateix nom, entre Argenteria i Jaume I, a prop de Via Laietana. En aquell temps, a banda i banda del carrer hi havien cases benestants, grans casalots i bells palaus on vivia gent molt rica. Entre aquells edificis hi havia l’anomenada casa de les Puces , origen d’aquesta història. ...

Amb Roald Amundsen, a Oslo. Des del punt de vista d’ avenços tècnics del segle XIX, a part de la implantació de les màquines de vapor, el desenvolupament i ús del telègraf va permetre als armadors dirigir a distància els vaixells cap el millor port de càrrega en funció de la conjuntura de la companyia. També fou innovador i important per comunicar incidències com per exemple els huracans, i molts altres perills o situacions. En el camp de la navegació i de la seguretat a la mar, el segle XX va ser també la centúria de les grans revolucions, des de la telegrafia sense fils fins al posicionament per satèl·lit o GPS , passant per la ràdio , el radar , el sona r (sistema de localització submarina) o els sistemes de radionavegació . El radar i el sonar també són elements que aporten seguretat, ja que són els ulls que permeten veure-hi a distància i en mig de la foscor o de la boira. Els sistemes de radionavegació desenvolupats permeten que uns senyals emesos per una radio estació ...

El carrer de la Canuda – o de na Canuda – és un dels més antics de Barcelona i té el nom documentat des de l’any 1446, encara que no quedi ni un sol edifici d’aquella època. Hi ha unes quantes històries relacionades amb l’origen del seu nom. N’explicarem una.   Diuen que en aquest carrer vivia una de les famílies més riques i de més anomenada de la ciutat. Una de les minyones que hi servia es deia Canuda. Era una dona esvelta i airosa. El jove hereu de la rica família s’enamorà bojament de la jove serventa i decidí que faria el que fos per casar-se amb ella. Anà a buscar el pare de la seva enamorada i li demanà, respectuosament, la mà de la seva filla i el permís per esposar-s’hi. Però la resposta del pare el deixà garratibat, perquè es negà rotundament a tenir-lo per gendre. L’hereu no entenia com era possible que algú negués a la seva filla la possibilitat de tenir un marit que l’estimava i que, a més, era ric. Preguntà al pare quin era el motiu de la seva negativa i rebé aques...

El 15 d’agost de 1938, malalt des de feia dos anys, va morir a El Masnou en Vicenç Albert Ballester. Conseqüent amb la seva trajectòria personal , per exprés desig seu l’enterrament no fou anunciat. Tenint en compte la situació de la miserable guerra del moment i el seu afany sempre allunyat del protagonisme, fan que aquest il·lustre català hagi estat i estigui gairebé en l’oblit.   No obstant, en la reunió del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona de final d’agost d’aquell any 1938, fou acordat a proposta d’ERC de donar nom de Vicenç Albert Ballester a un carrer de Barcelona per tal de “ perpetuar així la memòria d’aquell benemèrit patrici català que de manera tan ferma i abnegada lluità sempre en defensa dels postulats de Catalunya i Llibertat “. Poc després, es va instà a l’alcalde perquè la nova plaça sorgida en el carrer de la Canuda, davant del carrer Bertrellans (avui plaça de la Vila de Madrid), portés el seu nom, per ésser un lloc que ell passava cada dia pe...