RIERALAMA

  Avui és l’últim dia de l’any, dia de l’Home dels Nassos, dia en que bona part del periodisme es dedica més a fer resums de l’any que acaba, que pròpiament a difondre les notícies que hagin sorgit.   La foto és de fa un any, i ens indicava l’any nou en una carretera sense fi clar, amb un sol esmorteït i una vegetació mancada de certesa, entre verda i groguenca. És i era la incertesa que sempre tenim a sobra com a Espasa de Dàmocles, tot i que intuïm coses, fets i escoltem predictors que sovint erren en els seus pronòstic.   I conseqüentment seguim igual, hi podríem canviar el 2023 per 2024 i l’esperit i simbolisme de la foto, seguirien sent vàlides.   Perquè tenim Sol com a pare gegant protector, i seguim tenint la nostra mare generosa Terra. Ara bé, malauradament, els fem enfadar i molt a tots dos, i en especial a la nostra mare. Ens han donat acollida , ens han ofert calor, ens guarden els nostres llits aqüífers d’origen, les immensitats dels mars, de ...

  La importància dels descobriments es mesuren més per les conseqüències que comporten que pel fet de la nova troballa. Abans que els portuguesos s’endinsessin per la costa atlàntica africana, o que Colom emprengués el seu transcendental viatge, altres embarcacions comandades per homes d’altres cultures havien realitzat navegacions de magnitud semblant. És el cas dels vikings entre els segles VIII i XI, i també dels xinesos al segle XV. * Els vikings, després de incursions de pillatge per la mar Bàltica i del Nord, es van arribar a establir a Islàndia cap a finals dels segle VIII. Dos segles més tard , Eric el Roig va colonitzar Groenlàndia. Al 986, Bjarni Herjolfsson va arribar a distingir les terres del nord d’Amèrica, a occident de Groenlàndia. El 1001, un fill d’Eric el Roig, Leif Ericsson , s’hi dirigí de nou i topà amb l’illa de Baffin, al nord de l’estret de Hudson, actual costa de Labrador. Navegant cap al sud, arribaren a una zona que els va semblar coberta de vinya i ...

Deixeu-me dir sinònims del títol : deixalles, engrut, greix, porqueria, quisca, ronya, merda, merder i morrandes. També sinònims de pudor : bafada, ferum, fetor, flaire, pestilència, pudentor i els derivats : atufar, fer tuf, pudir, tufejar i catipen. Totes aquestes paraules estan referides, com a mínim, a Barcelona i la seva àrea metropolitana . M’imagino que deu ser també aplicable a altres ciutats i pobles grans. Senyors regidors d’ajuntaments i polítics en general , tenim la capital de Catalunya, i la resta que segueix, “ brutes i fan pudor “. I aquesta afirmació, potser contundent, no és cap imaginació meva. Fa una estona m’he entretingut a fer les fotos d’acompanyament, realitzades en un trajecte a peu de sols tres cents metres. Si fés una mostra més rebuscada en edificis que tenen baixos amb portals tancats, seria encara pitjor, serien fotos encara amb més brutícia, merda i merder. Crec que tenim possibilitats de millorar aquesta situació degradant, impròpia d’un país com el n...

  Ahir fou Sant Esteve. Un fill ens regalà dues entrades per anar al Palau de la Música de Barcelona a veure el clàssic Concert de Sant Esteve, potser vist moltes vegades per televisió, però mai presenciat en directe. En vam sortir molt satisfets, vam gaudir de la mostra diversa, especial i sublim del cant coral actuat per a tota classe de cors des d’infantil a veterans. Va sonar molt bé i és clar, el remat final de “ El Cant de Senyera “, emblema de l’Orfeó Català i gairebé himne nacional, va aixecar de la cadira a tots els que allà estàvem enmig d’estelades esteses que beneíem tots, mentre es cantava a tot cor vulguis. Doncs, demano permís per expressar el meu somni representat em aquell model compost d’edifici, recinte interior, conjunt de cors de l’Orfeó i el públic que omplia la sala. Ves, m’imaginava aquell edifici singular com si fos la meva terra estimada. Tenim una terra variada de muntanyes, amb cims notables però amb boscos atapeïts, verds, apinyats i balsàmics,...

  MOLT BON NADAL A TOTHOM   !!!   UN LLORO, UN MORO, UN MICO I UN SENYOR DE PUERTO RICO Un senyor de Puerto Rico, al balcó tenia un lloro de rica ploma i bon pico; un lloro dels que fan oro , dels lloros que costen pico. Un veí seu, que era moro de Tetuan, va rebre un mico; amarra aquest mico el moro al balcó, quedant el lloro a l’altre, pro lluny del mico.   Mes tant i tant xerrà el lloro, que un dia s’empipa el mico, i amb rabiós alè de toro l’envesteix ; s’amaga el lloro, trenca la cadena el mico, salta a la gàbia del lloro, surt el lloro, pica el mico, xiscla el mico, xerra el lloro, i amb l’esvalot surt el moro i el senyor de Puerto Rico.   Per què no tanca el seu lloro ? Per què no amarra el seu mico ? exclamen els dos, fent coro, volent l’un agafar el lloro i estirant-li l’altre el mico.   Cau el mico sobre el lloro, el lloro li clava el pico; reganya les dents el mico, i esverat, mosseg...

NADAL  2023 Era el vuit de juliol de 1980 quan va venir al món la Marta :  

NADAL  2023 Ja era 1972, havia arribat el dia ú de febrer quan va néixer la Núria.  

  NADAL 2023 Heus aquí el segon, en Jordi nascut el febrer de 1970.

 NADAL 2023 Estem a les portes de Nadal i em sento lligat per altres entreteniments. Mentrestant, aprofitaré aquests quatre dies per reproduir la targeta commemorativa del naixement de cada un dels fills i filles, escrites i dissenyades pel meu pare i avi d’ells i elles, AMIDU. Heus aquí la del primer, Amadeu, el febrer de 1967.

  Algunes subtileses d’en Yuval Noah Harari que potser ajuden a raonar: El 2050, no tan sols la idea d’una *feina per tota la vida*, sinó fins i tot la idea d’una *professió per tota la vida* podrà semblar antediluviana. El desafiament amb que s’enfronta la humanitat en el segle XXI, davant de la infotecnologia i la biotecnologia, és probablement molt més gran que el desafiament que van representar en era anterior les màquines de vapor, els ferrocarrils i l’electricitat. Alguns pensen que, tan sols d’aquí a una dècada o dues, milers de milions de persones esdevindran econòmicament supèrflues . D’altres asseguren que fins i tot a la llarga l’automatisme, continuarà generant noves feines i més prosperitat per a tothom. Dues habilitats no-humanes particularment importants que posseeixen les IA (intel·ligència artificial), són la connectivitat i la capacitat d’actualització. Si malgrat tots els esforços, un percentatge significatiu de la humanitat és expulsat del mercat de tr...

Parlar dels pailebots dels anys trenta o quaranta, és com si ens poséssim a parlar ara dels grans camions que traginen cargues diverses dins l’estat o arreu d’Europa. Abans de les autopistes, abans de l’esclat automobilístic, els traginers urbans utilitzaven cavalls, matxos, rucs i mules que arrastraven carros per transports diversos com escombraries, carbó, sacs diversos i alimentació, inclús era la manera de treballar els drapaires que proliferaven pels carrers. El meu avi, pagès resident a Sant Andreu de la Barca, baixava a Barcelona a vendre alguns productes del camp directament a verduleries o fruiteries, en un carro i el corresponent matxo. En aquella època, el transport que avui en dia realitzen els tràilers i contenidors tirats per potents camions, en part aquesta feina, dintre de l’estat i també fora als països veïns, el feien per via marítima aquest vaixells que en diem “ pailebots “. Movien mercaderies entre les illes i la península, entre ports del nord i del sud, o en...

  Aquesta foto hauria de ser feta cap el mes de maig de 1949. Era l’any que jo havia de fer nou anys. És imatge davant del 114 del carrer Madrid, llavors sols carrer no pas avinguda com avui, i que a més a més, estava tallada en tres trossos des de la plaça del Centre. Com es pot veure, el carrer estava per urbanitzar, en prou feines hi havia alguna trista vorera. Darrere nostre s’intueix el que eren barraques, que avui les situaríem a sobre d’allà on passa la Ronda del Mig. No cal ser massa explícit per imaginar el que era aquell indret el dia de pluja ... i sense pluja, també comprendre que a voltes hi “circulaven” animalons en forma de rates, més o menys grans. Jo anava a l’escola pública anomenada Duran i Bas, al barri proper de les Corts, Travessera cantonada Vallespir, un col·legi adossat a un parc públic que encara existeix. El cole també existeix ara però, l’han fet de nou en el mateix lloc. D’aquella escola en tinc pocs records perquè hi vaig anar sols uns tres anys....

  Aquest paio i altres de la seva època, constituïen un segle daurat d’escriptors i moltes altres lloances èpiques que ens ensenyaven a “cole” i “pobre de tu” que no seguissis aquella Història i aquella Literatura. Era de “ obligado cumplimento “. Malgrat tot, des de jovenet he guardat un full de paper, ara engroguit, escrit per mi mateix en una Olivetti d’aquelles més antigues que jo, a on vaig transcriure una descripció d’un personatge clergue que em sembla sublim pel detall i el vocabulari. Diu així : >> ... Él era un clérigo cerbatana, largo sólo en el talle, una cabeza pequeña, pelo bermejo. No hay más que decir para quien sabe el refrán que dice : “ ni gato ni perro de aquella color “. Los ojos avecinados en el cogote, que parecía que mirava por cuévanos; tan hundidos y oscuros, que era buen sitio el suyo para tiendas de mercaderes; la nariz entre Roma y Francia, porque se le había comido de unas búas de resfriado, que aún no fueron de vicio, porque cuestan dine...

  Vaig tenir una certa relació amb l’àmbit marítim quan era jove, això vol dir uns temps en que sols es parlava castellà i tot el demés eren dialectes prohibits. Per aquesta raó, a mi se’m va quedar el terme de “barco”, no pas vaixell que el vaig incorporar molt més tard. Doncs, els principis professionals en els quals hi vaig conviure durant anys, van ser en treballs relacionats amb “proceso de datos”, que era terme castellà traduït directament del “data processing” nord-americà. Processar dades van ser els inicis del que avui en diem “ Informàtica “ i totes les seves derivades i desenvolupaments tècnics. La paraula Informàtica es va incorporar procedent del vocabulari francès. Els francesos va ser bastant pioners en els inicis dels ordinadors i van aconseguir imposar el titular, guanyant aquí als anglosaxons. He col·locat una foto d’un grupet de “targes perforades”, sense perforar, de les clàssiques antigues de vuitanta columnes. Van ser, eren, el suport de les dades que ...

Miquel Claparols Auladell , veí del barri del Centre de l’Hospitalet que el 1 de març de 2022, als 63 anys malauradament, ens va deixar a conseqüència de les seqüeles d’un ictus. Era una persona poc coneguda fora dels àmbits locals i fora dels coneixedors i divulgadors de la cinematografia, afició que ell practicava  des de que era molt jove. Era un assidu de l‘Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet, creador del “Cine Club” i impulsor i presentador de versions originals als Cines Oliveras i Rambla fins que aquests van desaparèixer apagats per la implantació de petites sales agrupades en grans Centres Comercials. Aquest humil difusor de la cinematografia, quan va veure tallat l’ús de les sales del centre de l’Hospitalet, llavors va contactar amb la família Campreciós, concretament amb en Jaume Campreciós Pujol (traspassat el 2017) que com creador de la productora Filmax, havien instal·lat els multicines del Centre Comercial Granvia2 a la plaça d’Europa, per fer servir els seus lo...

Fernando de Magallanes ( Fernâo de Magalhâes ) era un noble nascut al nord de Portugal i educat a la cort de Lisboa. Havia navegat per les possessions asiàtiques del seu país i recorregut les illes Moluques. Va ser acusat de traïció i es traslladà a la cort veïna buscant noves fites i   oportunitats. Tenia el projecte de resseguir la costa d’Amèrica del Sud fins a descobrir l’estret que el conduís a l’altra mar, a l’altre costat del continent americà. Sota el patrocini de la corona espanyola, salpà el 20 de setembre de 1519 amb cinc naus i 237 homes . Una vegada a Canàries, posar rumb a les costes del Brasil. Magallanes va arribar a la Patagonia el març de 1520, al port de Sant Julià. Era hivern austral i decidí esperar el bon temps. Aquesta espera va durar cinc mesos i va haver d’afrontar un motí de la tripulació i també, va perdre la nau més petita quan realitzava tasques de reconeixement de la costa. L’octubre de 1520, la nau San Antonio es va separar de l’expedició i va fug...

Avui és tretze de desembre, dia de Santa Llúcia. Siguem o no creients, aquest és un dia especial, com a mínim en el nostre àmbit territorial.   Anys enrere, avui sortien les modistes al carrer, al centre de Barcelona a passejar l’alegria del seu dia patronal. Es que les modistes han d’esforçar la vista per fer bons i encertades les seves puntades. Llegeixo que Llúcia era de Siracusa ( Sicília ) cap el tercer segle de la nostra era, que va ser torturada traient-li els ulls, raó pel qual en les pintures la dibuixen sempre aguantant un plat amb dos ulls. Aquest motiu fa que l’hagin adoptat com patrona dels cecs i malalts de la vista. També s’hi afegeixen els oculistes, és clar. A la Catedral de Barcelona, a l’entrada, hi trobareu un altar que sempre hi té feligresos i avui especialment. Anys enrere, començava la Fira de Santa Llúcia al Pla de la Catedral de Barcelona amb paradetes diverses però en especial per les que oferien tota classe de figuretes per guarnir el pessebre. Ara, la f...

  Aquests dies he fet una traducció al català dels fets que van ocórrer a l’illa de Lanzarote des de 1730 fins a 1736. Unes terribles erupcions volcàniques que han sigut fins ara els gairebé responsables de la imatge singular que ofereix l’illa a tots els visitants. Em ve a la memòria la primera vegada que vam anar a fer-li una estada. Sols coneixíem Tenerife i una mica de La Gomera i és clar que són aquests, territoris amb molta àrea cultivada i bosc, amb predomini del verd. Recordo la reacció de la Núria quan, aterrant, i veient-ho per la finestreta, es quedà bocabadada al veure la quantitat de cons volcànics en un territori aspre, de color groguenc i vermellós fosc. És la primera sensació de quan has arribat a un lloc completament diferent i singular. Avui en dia, segurament és una de les illes més visitades. Malgrat la quantitat de persones d’estada temporal, l’illa no respon a cap concentració urbanística desmesurada, hi ha zones diferents d’hotels però sempre conservant q...

  Les distraccions populars en els anys foscos de la dècada dels quaranta eren molt escasses, es manifestaven a través de ràdio i en teatres i sales d’entreteniment. En el teatre, aprofitant els numerets satírics i intencionats, dins de tot el que permetia la situació i la censura, sorgien rimes crítiques que es van popularitzar durant aquells anys quaranta, foscos al interior i bèl·lics a l’exterior. En les ciutats, l’ase dels cops eren els transports públics, i una rima que va triomfar va ser aquesta : En un carro de basura me he subido el otro dia que por sucio y cansino me creí que era un tranvia ¡ Ay que tio ! ¡ Ay que tio ! que puyazo le ha metio.   Encara que, la més celebèrrima va ser la “ vaca lechera “ :   Tengo una vaca lechera, no es una vaca cualquiera, me da leche merengada, ay, que vaca tan salada, tolón, tolón, tolón, tolón.   Ves per on, les amenitats de la dictadura ... La vaca lechera !!