RIERALAMA

Cognom il·lustre. Al carrer Muntaner  314, cantonada del carrer Laforja, a Barcelona, està ubicat l’edifici del Centre Oftalmològic Barraquer. Fou creat per Ignasi Barraquer i Barraquer ( Barcelona, 1884 – 1965 ) durant els anys quaranta. Fou un metge oftalmòleg considerat un dels més rellevants científics del món en la seva especialitat. Avui el Centre està dirigit per fills i nets. La Núria ha estat, des de la infantessa, perjudicada per una línia addicional de pestanyes en la parpella de l’ull esquerra que al créixer, punxaven el globus de l’ull comportant malestar i dolor, a més a més de perjudicar la còrnia. Aquesta malformació s’ha anat combatent durant anys amb l’habilitat  de fer-ne l’extracció de les pestanyes manualment mitjançant unes pinces per arrancar-les . Tant és així que sempre hi havia a casa, i quan anàvem de viatge també, el kit de les pestanyes que consistia amb mirall, lupa i pinces. Ara, l’edat i la pèrdua natural de les habilitats necessàries, feien cad...

Sempre que veig aquesta classe de fruita, haig de reconèixer la gran feina dels cultivadors per millorar la qualitat que avui en dia existeix respecte a cinquanta o més anys enrere. Recordo taronges que es venien gairebé com producte no comestible, a voltes amb pell gruixuda que amagava un fruit sec i sense suc. I també aquelles taronges sanguinolentes que eren gairebé més vermelles que grogues. Doncs bé, aquests dies veig i escolto que una de les principals vies de comunicació amb França ha quedat interrompuda per un camió accidentat que ha escampat bona part de la seva càrrega de taronges. És clar, no tenim un eix mediterrani de vies de tren d’ample europeu que recorrin el litoral mediterrani peninsular, que ajudin a exportar amb garanties i rapidesa els productes cap a Europa. Llavors, passa això, camions plens i carreteres atapeïdes. Això em fa pensar en els anys 40’s i 50’s, quan per l’exportació de la taronja, existia un procediment habitual d’exportació cap a França. A...

  El títol es refereix a la segona i més extensa illa, a la vegada que una de les més antigues. Illa que abans de la invasió, la denominaven ERBANIA, nom derivat de la locució “Er-bani” que significa paret, o mur al istme de la península de Jandia per delimitar dos regnes que estaven en guerra. Aquesta illa, molt àrida, encara que avui és destí per un bon grapat de hotels i Ressorts turístics, fins fa trenta anys enrere figurava com territori aspre, despoblat i moltes vegades considerat com lloc poc amable per anar-hi de vacances. Un destí i una illa atrotinada, sense atractiu. Fins a 1956 la capital era anomenada Puerto Cabras, que va passar a dir-se Puerto del Rosario ( recordem que les cabres s’alimenten de qualsevol herba i en canvi, donen llet ) Després que el Sahara fos abandonat ( Marxa Verda de 350.000 marroquins ), la “Legión” la van traslladar a Fuerteventura que durant anys va empitjorar les condicions de vida de l’illa, donades les característiques de les persones...

    Aquest llibre titulat “ Libro de la Familia “ amb el símbol dels deu manaments de fons i les mans d’un enllaç matrimonial, ens el va regalar alguna persona quan ens vam casar, no puc recordar qui, que va pensar que podia ser d’utilitat per registrar “cristianament” els esdeveniments durant els anys de matrimoni. No l’hem fet servir mai, el vaig descobrir en un armari, intacte i ben enquadernat. Veig que està comprat a la llibreria “La Hormiga de Oro” de la Rambla Catalunya i òbviament està totalment expressat en castellà. Té el “nihil obstat” ( lliure d’obstacles, segons l’església ) i està supervisat per un “Censor”. Hi ha espais per registrar dades del marit i l’esposa i els fills, fent una previsió de “ fins a deu “  !  Després, apartats de doctrina amb els Deures dels Casats, Regles de vida, exemples d’Oracions, El Sant Rosari i fins i tot, el Viàtic i l’Extremunció. L’última pàgina acaba amb el llatí comprensible de QUOD DEUS CONJUNXIT, HOMO NON SEPARET ( ...

Lamentacions, indignació, ires i també greuges que afecten a l’estat físic dels usuaris dels trens Renfe, motivades pel mal funcionament de les xarxes de Rodalies, és un estat de crispació que existeix i ja fa anys i panys que s’arrossega. Els que hi entenen i disposen d’informació, ens diuen que bona part dels problemes provenen de la manca estructural de inversions en trens, vies i instal·lacions. Des dels anys que es va començar a muntar la xarxa d’alta velocitat, anomenada presumptuosament AVE de molts quilòmetres, els diners destinats als trens convencionals ha anat minvant ostensiblement agreujant la situació d’aquest transport públic essencial. A Catalunya tenim una xarxa de trens propis, Trens de la Generalitat, que encara que sols funcionen pels usuaris de l’àrea metropolitana, donen un servei força acurat. Aquest exemple de bona gestió pròpia, fa que es pugui pensar en demanar un traspàs a l’Estat de les Rodalies Renfe, pensant que des aquí es podria fer millor aquesta gest...

  Observem el títol i la foto. La diferència està en que un té un guió al mig i l’altre una espècie de troca. Malgrat la semblança, pertanyen a dos conceptes diferents. L’expressió NO-DO prové de l’època franquista i els que tenim la meva edat, ho recordem perfectament. Quan anaves al cine, tant si era  pel·lícula d’estrena com doble sessió de barri, abans o a mig part, es projectava el documental setmanal del NO-DO. Aquestes inicials responen a “NO ticiari i DO cumentals”. Acabada la funesta guerra derivada de l’aixecament militar(1936-1939) el règim necessitava difondre la seva doctrina i sota censura, anar explicant a la seva manera les notícies que s’anaven produïnt. Inicialment, en aquella època hi havia bona relació ideològica amb Alemanya i Itàlia i llavors, van començar a emetre els noticiaris “Actualidades UFA” ( Alemanya ) i la italiana “LUCE”, deixant a banda l’americana “FOX Movietone” per massa pro liberal pels franquistes. Però, a mida que anava avançant la...

“Com aquell que diu” fa quatre dies que aquest aparells fotografiats eren útils i ara “descansen”, amb bona voluntat, en el calaix dels records. Veiem una màquina fotogràfica Nikon que encara conserva, com germanet necessari, un carret per a fotos de colors. Carret que es va lliurar d’anar a visitar la botiga de Fotoprix més pròxima. Li queda el consol, a aquest carret, que quan ell va passar a l’historia, la gran majoria de Fotoprix van fer fallida. Amb ells es va acabar la xafarderia dels reveladors que arribaven a conèixer la vida dels demés a través d’anar tafanejant en el revelat de les fotografies. És clar, aquest treball i les seves possibles conseqüències eren accions en principi no consentides, però ara en plataformes de les xarxes d’internet es mostra, amb voluntat de fer-ho, quantitats d’imatges que evidencien el tarannà de la persona que les mostra. És ben bé cert que aquella modernitat que els meus avis no gaudien, també ja ha caducat. La foto ens mostra, també, estris...

El 17 d’abril de 2011 vam emprendre el retorn a Barcelona, encarant la direcció de l’ “Eix Mediterrani” del que tant se’n parla però que mai arriba. És a dir, Almeria, Cartagena, València i l’Ebre. A  Almeria hi vam fer una passejada, vaig poder comprovar que l’havien modernitzat, que el centre era força endreçat i que amb molta fortuna conserven com a monument simbòlic, l’espigó o escullera de fusta que des de terra s’endinsa cap a mar amb prou fortalesa i amplitud com per fer-hi circular vagonetes plenes de mineral per carregar en el vaixell atracat a la punta. Això servia fa unes quantes dècades enrere explotat per companyies mineres exteriors.  Avui tant sols es pot contemplar com un record força colpidor donat que és una estructura de fusta consistent de potser uns tres-cents metres de llarg. Des de la més oriental de les andaluses, vam recórrer uns 200 quilòmetres fins arribar a Cartagena. Ho vam fer-ho en una autopista de pagament per on circulaven quatre gats. A ba...

Vuit dies després de la sortida   de Barcelona, 13 d’abril, i una vegada complert el periple de Sevilla i els seus voltants, vam emprendre la direcció de Màlaga. En primer lloc, la carretera passa per Estepa i encara que no sigui època prèvia a Nadal, la carretera passa pel mig del poble i es pot apreciar l’olor característica dels “polvorons” elaborats en diferents empreses. És quasi obligat comprar-ne alguna caixa de record per regalar. Després i uns 45 quilòmetres abans d’arribar a Màlaga, el camí et fa passar per Antequera, un poble interessant per la seva antiguitat i els edificis, esglésies i palaus. Vam parar-hi a fer la menja del migdia amb no massa èxit, per cert. Cal fer un incís en el tema del menjar, generalitzant en tot el viatge per aquestes terres, per dir que no vam ser gaire afortunats a l’hora de decidir els llocs de restauració. Son mínims els bons records de restaurants o cases de menjar. El mateix dia d’arribada a Màlaga encara vam tenir temps de fer un...

  El cinquè dia de viatge ( 9 abril 2011 ), el vam dedicar a visitar Cadis, la “ tàcita de plata “, i a la desembocadura del Guadalquivir, Chipiona. La veritat és que van fer una passejada per Cadis sense sensacions de caràcter extraordinari, diguem que el matí va resultar normal per a mi, que ja coneixia, i també per a la Núria que era la primera vegada que la visitava. A destacar el monument a la Constitució de 1812, la “Pepa”, que va ser com un miratge de bona voluntat en el convuls segle XIX, la trobada d’un arbre més que centenari amb branques i frondositat considerables, un passeig per la vorera atlàntica del estret i poca cosa més. El dinar, decebedor, malgrat el rètol simpàtic exterior de “ la gorda te da de comer “ ! Després, per la tarda, vam fer una passejada en cotxe per la vorera esquerra de la sortida a mar del Guadalquivir, trepitjant una miqueta els carrers de Chipiona, admirant el far i el entorn marítim, algun pati interior blanc de parets i ple de flors i, fe...

De jove, navegant, vaig tenir ocasió de conèixer bona part d’Andalusia, en especial la part marítima i, després hem estat també passejant per Granada i Còrdova. El cas és que el 2011, en plena eufòria dels viatges anuals a Alemanya, vam planejar una escapada de dues setmanes a Andalusia per rememorar i retrobar aquells llocs d’anys enrere, alguns molts anys enrere. Era mes d’Abril. La planificació era fer la meitat de l’estada a Sevilla i l’altre a Màlaga, des de cada un dels llocs, fer desplaçaments per visitar primer la part occidental i després la part oriental, aprofitant al tornar, per retrobar  Cartagena, i tornar a trepitjar la ciutat a on es van passar tres mesos singulars de servei militar. Era un 5 d’abril de 2011 quan vam iniciar el recorregut des de Barcelona per anar a fer nit a Albacete, on encara vàrem tenir temps de fer foto davant del “cuchillero” ( personatge que fa referència al venedor d’articles de tall, navalles i ganivets )  i passejar per la plaça de la...

El primer cotxe de la família Muzas-Miquel va ser un Seat 850 de color crema clar, no perquè haguéssim desitjat aquell color indefinit, sinó perquè si no tenies “enchufe”, havies d’esperar a la cua de les entregues i quan arribava et deien que, o acceptaves el que hi havia o tenies que seguir esperant. Aquell cotxe modest va servir per entrenar el conductor a força de “calades” i consells diversos. Amb el 850 vam fer força quilòmetres, circulant per mitja península. Les tres criatures de llavors es van sacsejar prou, perquè en aquells temps ni el conductor tenia obligació de portar cinturó. Va seguir un Renault 6 que, dintre dels modestos, tenia una “caixa” (volum) més gran i encabíem més i millor. Bon record de l’estiu de 1975, carregats fins a dalt per anar a plantar un tenda de campanya en un càmping de Platja del Castell, a prop de Palamós. Havíem testat les avantatges del càmping tenint criatures mig adolescents. Aquest tast de viure amb una certa distensió al aire lliure i en un ...

  En la infantesa, als anys quaranta, l’única diversió casolana que d’altra banda era prou barata, era escoltar la ràdio . És clar, si a la casa de cadascú n’hi havia una. Jo recordo el dia que el meu pare en va portar una, dia joiós i especial, al poder veure aquell artefacte sobre un moble del menjador, connectat la corrent la modernitat d’aquell moment. Les emissores no tan sols donaven notícies, també era important està informat sense el paper de diari davant, notícies que eren passades per el garbell de la censura present per tot arreu. També era molt significatiu escoltar anuncis, “serials”, ràdio teatre i concerts. La ràdio satisfeia la curiositat i obria la imaginació general ensopida per un règim unidireccional i ultradretà. Llavors van néixer els “serials”, és a dir les novel·les seriades, a on va triomfar un tal Sautier Casaseca amb programes com “ Lucecita “, “ Ama Rosa “ o “ El que nunca muere “, protagonitzats per Juana Ginzo, Matilde Conesa o Pablo Ayuso, ent...

  Escric quan encara no s’ha procedit a la votació per la renovació de l’actual President de Govern, però tot sembla indicar que aconseguirà guanyar la votació amb majoria absoluta i sense haver d’anar a una segona votació el dissabte. Ahir vaig estar interessat en sentir i veure l’espectacle de presumptes exposicions, rèpliques i contrarèpliques. És clar, ho puc fer-ho perquè em puc permetre estar a casa i disposar de temps, en especial per la tarda, ben dinat. Hi tinc interès perquè vull conèixer la capacitat d’erudició i improvisació de cada qual dels polítics que intervenien, així com també del tarannà i la disposició de cadascú. Òbviament, volia veure les intervencions de cada un dels grups catalans. Fent un incís diré, que avui llegia que l’ajuntament de la llunyana Santa Cruz de Tenerife estava preparant una moció de condemna de la llei d’amnistia. Això és un exemple de que una vegada més, els catalans servim per alimentar les bronques d’uns contra els altres, i a mé...

Ahir, com altres dimarts a la tarda, vam anar a la sessió de cine en versió original subtitulada. La pel·lícula era la francesa “ La Degustation “, una comèdia dramàtica molt ben realitzada i interpretada en el primer paper per Isabelle Carré, una actriu amb més de trenta anys de carrera, que actua amb una professionalitat que l’espectador agraeix i gaudeix. Com es pot intuí pel títol, els personatges es mouen entorn dels vins francesos, tan variats i diversos. I el que em va mig emocionar va ser que en un moment donat d’un oferiment d’ampolles per escollir, va mencionar-ne una de vi de “ L’Hospitalet “. És clar, jo visc a L’Hospitalet d’aquí, però existeix a les afores de Narbona unes vinyes d’un territori anomenat així. Ho vam poder comprovar fa uns pocs anys que, des de Barcelona amb cotxe, vam fer una sortida per visitar aquesta bonica ciutat del Llenguadoc, banyat per el riu Aude que travessa pel mig de la ciutat. És ciutat que fou romana del segle VI aC, cruïlla de camins que seg...

  El vent del Nord-Oest s’anomena “mestral”. Antigament s’anomenava “Maestre” o “Mestre”, tal i com apareix a les Grans Cròniques medievals. El seu nom prové de l’adjectiu “mestre” en el sentit de “cabdal”, “especialment important”, tal i com es pot trobar a les expressions “paret mestre”, “vela mestra”, “arbre mestre”, etc. L’explicació és que es tracta del vent dominant a l’Occitània i també un dels més forts dels que bufen als Països Catalans. Havent “trepitjat ” navegant forces vegades el Mediterrani occidental, he de dir que és el vent que més records i impacte emocional em va produir. En el paràgraf anterior es fa referència a que és el vent dominant de l’Occitània, lo qual vol dir que la seva mar és el Golf de Lió, que rep les conseqüències de la voracitat d’aquest vent mestral . Vaig conèixer per primera vegada el redós, a modus de rada o badia, el refugi de mar que està embolcallat per Llançà i Port de la Selva. Allà hi vaig estar fondejat diverses vegades esperant qu...

  Vent que ens arriba procedent de l’Oest. És vent que ve de terra endins, Ponent, paraula també originària del llatí “ ponente “, al·ludint al punt de la posta de sol. Molt comú a l’hivern, a indrets diferents també se l’anomena “terral”. Sol ser extrem en quan a temperatura, doncs a l’hivern bufa gèlid i a l’estiu brasentós, i molt perillós per a la navegació, donat que la seva força allunya els petits vaixells de la costa. Igual com el llebeig isobàric, arriba rescalfat per la desumidificació provocada pel seu enorme recorregut sobre el terra. Sol presentar-se a la tardor i a l’hivern i origina unes postes de sol rogenques incomparables. D’ell en diuen al País Valencià : “ De ponent, ni vent, ni gent “. Els menorquins diuen del Ponent : “ De ponent, ni aigua ni vent “, com també “ en vent ponent no troba redossa la gent “ A Mallorca, el mal temps els hi arriba de ponent i solen dir, també : “Vent de ponent, fa fugir tota la gent”.

El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena Llebeig o Garbí, noms d’origen diferent. El nom “garbí” procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa “occidental”, vent de l’Oest ( aquesta arrel dona també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues ), derivada de GARAB ( anar-se’n, allunyar-se ). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià. La paraula “llebeig” procedeix probablement del mossàrab “lebétx”, aquesta del grec medieval “libitxi”, la qual al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS, “ provinent de Líbia “.Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci ( de llengua grega ) Ptolomeu que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell ( a Egipte ) l’Oest era Líbia. Transcric un fragment descriptiu de Josep Pla sobre aquest vent : “ El garbí és el vent de les nostres tardes d’estiu. És el vent que en projectar-se sobre l’interior del país, els pag...

Aquí tenim un vent dels més indefinits, aquest que ens arriba del sud. Encara que sigui el “Migjorn”, no sol anomenar-se així, majoritàriament es sol confondre amb el garbí. El seu nom prové de migdia, del llatí “ mediu diurnu “, el moment en que el sol està en el punt més alt sobre l’horitzó. Sol ser més aviat vent tèrmic de marinada que també es relaciona amb una situació de bon temps, per bé que la mar que origina sigui francament molesta per a la navegació de petites embarcacions, vist que les onades són de petita altura i poc distanciades entre elles, són “cops de mar”, tot això a prop de la costa pel vent que s’origina allà mateix. La creença més estesa no el considera bo, ni per a la pesca, ni la navegació, i com que és poc freqüent, se’l sol confondre amb els seus veïns, tan d’una banda “xaloc”, com de l’altre “llebeig”. Els pescadors de l’illa de Tabarca ( a Alacant, davant de Santa Pola) l’anomenen “cartagener” , encara que Cartagena està més aviat al S.O. de Tabarca. ...

El vent que ens ve del Sud-Est s’anomena “ xaloc “. No és perquè sí que hi hagi un col·legi de Barcelona, situat a la sortida de la Gran Via camí de Castelldefels, és a dir al S.E. de Barcelona, que s’anomeni així.   L’origen d’aquesta paraula és incert, però pel lingüista Joan Coromines, és molt probable que procedeixi de l’àrab XURUQ ( sortida del sol ), derivat de XARAQ ( “sol”, “sortir el sol”).   Sol bufar intermitentment, i és el que comporta la majoria de situacions en que s’observa pluja de fang. Generalment no es parla d’un bon vent, més aviat es pensa en uns efectes semblants als del llevant, especialment en la mar. Si es parla des de dins, a terra ferma, se sol dir-ne xaloc de marinada, també anomenat “ garbí de bon temps “.   Aquest sud-est arriba fluix i calent, a voltes asfixiant per la seva procedència sahariana, i potser per això els valencians en solen dir “calima”.   Si el xaloc ve acompanyat per pluja, generalment lleugera, se sol dir “pl...

  Vent procedent de l’est. Vent molt anhelat quan es passen èpoques de sequera. Porta pluges abundants perquè arriba de mar. Sovint es produeix com a conseqüència d’una borrasca, centre de baixes pressions, al sud de la península.   Procedent de la mar, el Llevant és predominant a les estacions càlides i la seva denominació deriva del llatí “ llevar-se “, al venir del lloc de l’horitzó per on s’alça el sol.   La paraula llevant s’associa més als seus efectes que no pas al vent en sí. Tot i poder bufar fort, no acostuma a fer-ho, i si ho fa no sol ser en períodes superiors a 24 hores. És un vent molt humit, que comporta precipitacions i arriba amb una temperatura molt constant i suau, degut a la seva procedència marina.   El terme “ llevantada “ no es pot equiparar al de “ tramuntanada “; a voltes el relacionem amb una considerable alteració de la mar que no implica necessàriament la presència d’un vent intens. Hi ha llocs del País Valencià que solen dir : “ C...

  És el vent que ens arriba del nord-est. Es diu que és un vent deliciós, fresc i brillant, alegre i estiuenc.   Antigament s’anomenava “ grec “. La terminació “al” agregada, és probablement deguda a analogia amb “ mestral “.   Malgrat que l’origen del nom sembli tan clar (vent que procedeix de Grècia), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.   El gregal ( alguns en diuen “ gargal” ) té recorregut marítim i per tant arriba amb un grau d’humitat. Quan bufa fort, gregalada, hem d’associar-lo a una situació isobàrica determinada que l’origina, mentre que quan el gregal és fluix, respon a l’inici de la rotació dels vents tèrmics, “ marinades “, durant el matí, i llavors s’anomena “ gregalet de ...